Que una bona idea sigui crucificada per energúmens a les xarxes socials entra dins de la normalitat. Però que la critiqui gent raonable ens fa pensar que hi ha hagut un error de comunicació, tacte o plantejament. Parlo de l’autodenominada “beca” perquè un autor llatinoamericà vingui uns mesos a Barcelona i escrigui sobre la ciutat.
Aquest tipus d’ajuts existeixen a molts països del món. De vegades són oberts i, d’altres, presenten condicionants d’idioma, zona geogràfica o nacionalitat, en funció d’allò que el convocant busca (universitats, fundacions privades, institucions públiques...). Presenten dotacions econòmiques diverses (més grans i més petites que la que llança l’alcaldia) en funció del tipus d’autor a qui s’adrecen.
Inauguració del pavelló de Barcelona a la FIL de Guadalajara
És molt lloable apostar per Barcelona com a capital de la literatura iberoamericana, condició que ostenta des dels anys seixanta i que aporta grans beneficis, no només econòmics. Una posició que avui ja no està tan clara, o almenys repartida amb Madrid. Un programa que estimuli això, sens dubte, cal.
Muchos autores catalanes han gozado de residencias en el extranjero y, a la inversa, latinoamericanos han estado aquí escribiendo gracias a una ayuda
Juntament amb la gent assenyada que esgrimeix les seves raons, el femer d’algunes xarxes ha desgranat tota mena d’arguments xenòfobs que ens avergonyeixen. Aplicar el primer els de casa a aquesta ajuda –per definició, per a gent de fora– seria com demanar que els 80.000 euros del premi Internacional Catalunya es destinessin a un autor local o que tots els diners dels Erasmus anessin a millorar les condicions de vida dels estudiants catalans. Demagògia pura. Molts autors catalans han gaudit de residències a l’estranger, a Nova York, Roma o París, per exemple. I a la inversa, autors llatinoamericans han estat aquí escrivint gràcies a una ajuda, com Leila Guerriero a la Costa Brava (d’aquella residència Finestres en va sorgir La dificultad del fantasma) , i tot això és una meravella. El que ara causa escàndol ja es va fer, jo vaig visitar el 2003 una escriptora resident anomenada Siri Hustvedt –que va venir acompanyada de Paul Auster– i no recordo cap protesta.
Lee tambiénAtrapat a Caracas
La defensa del català s’ha de reforçar davant el descens d’ús social. Però això no ha d’anar en detriment del suport a la cultura llatinoamericana i els vincles que hi tenim. Em passen pel cap almenys disset partides pressupostàries més supèrflues. No m’imagino ningú més colonitzat que un llatinoamericà, així que, en comptes de sobreactuar com si el català no pogués sobreviure a la presència d’un escriptor durant tres mesos, ens hauríem de preguntar per les causes profundes del retrocés de l’idioma i la responsabilitat de cadascú, incloent-hi els governs.
