Exuberància

M’agraden les taules després dels àpats. La destrossa. El caos. L’abandó. La quietud calamitosa del camp un cop passada la batalla. Els corbs, les banderes estripades, els escuts partits, les armes abandonades. Que és el mateix que parlar de les copes entelades, les ampolles buides, els plats plens de llepades, o les estovalles cobertes d’engrunes, de pellofes, de peles, de taques, de tovallons usats, de restes de taps de cava i d’altres vestigis de la diversió i del gaudi que impliquen menjar amb bona companyia.

Quan desparo, en havent hostatjat un dinar o un sopar, després de la deguda sobretaula, i de tot el que hagi pogut venir al darrere, em fixo en la posició aleatòria dels coberts, els plats, els bols, les plates, els gots, les copes i les tasses, que s’han mogut d’un costat a l’altre, d’unes mans a les altres al llarg de la vetllada, i que quan el bullici s’ha acabat, han quedat aturats en un punt específic de la taula. Se n’hauria de fer un mapa, penso, una gràfica, em dic, un diagrama amb fletxes que en detalli el tràfec.

En aquestes ocasions, quan hem convençut els amics perquè no pateixin i se’n vagin tranquils, que és diumenge al vespre i tots tenen una estona fins a casa seva, i que tothom s’ha de preparar per al dilluns, i que, de debò, els hem dit, que ens agrada desparar taula a poc a poc, sense pressa, comentant la jugada, que sí, que gaudim seriosament de la part final d’una festa, aquella que consisteix a netejar i ordenar per tornar la casa a l’estadi previ al tumult, em ve al cap Daniel Spoerri. Concretament, penso en el que el mateix l’artista anomenava els tableaux pièges, snare-pictures o Fallenbilder (quadres trampa). Obres que va produir a partir del 1960, en les quals fixava els detritus d’un àpat tal com havien quedat un cop els comensals s’ha­vien aixecat. I una vegada ho havia subjectat tot a lloc, col·locava la taula en posició vertical a la paret.

Lee también

Vermeer

Irene Solà

Llavors, com si anessin agafades de la mà dins de la meva associació lliure d’idees, mentre omplo el rentaplats, també em retornen les paraules de Daphne du Maurier a Rebecca, quan després de rebre visites la seva protagonista diu: “Em pregunto si passa el mateix a totes les cases, aquesta sensació d’exuberància quan els convidats marxen”.