Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) compleix aquest mes el seu primer any des que va tornar a la presidència d’Esquerra Republicana. Atén Guyana Guardian per fer balanç de l’actualitat política.
Vostè està recorrent Catalunya per exposar el seu projecte. Sempre és bo trepitjar el carrer. Com està Catalunya?
A Catalunya hi ha moltes coses que van bé, per exemple, en l’àmbit de la recerca o en determinats àmbits de la indústria. Al mateix temps estem molt preocupats pel futur de la indústria química a Tarragona, o les indústries que necessiten consumir molta electricitat perquè paguen un cost elèctric molt alt. Una altra qüestió que té plantejada el país és la modernització del regadiu.
La patronal afirmava aquesta setmana que necessitem 140.000 treballadors nous cada l’any. El president Salvador Illa parla d’arribar a la Catalunya dels deu milions en un horitzó no massa llunyà. Ara som vuit.
Una Catalunya de deu milions d’habitants, en aquests moments, és del tot impossible perquè no pot garantir unes condicions de vida adequades ni en termes d’habitatge, transport públic, aigua o subministrament energètic. Catalunya ja és un país estressat en moltes d’aquestes qüestions. Per tant, el país ha de fer un salt endavant en les seves infraestructures o en la seva dotació de capital físic. Per això també és important la batalla pel model de finançament, perquè és decisiu per garantir la qualitat i sostenibilitat dels serveis. Catalunya ha de fer moltes coses abans de plantejar-se un increment de població tan important.
En quin punt està la negociació pel model de finançament?
Si depengués del Govern espanyol i de l’Estat, mai no ens donarien res. Qualsevol cosa que sigui per a Catalunya sempre tenen la sensació que és excessiva. Es volen quedar tot el poder que tenen en tots els àmbits, i per això costa tant. Al mateix temps, també és cert que hem aconseguit acords molt potents i raonables, com el de reducció de deute. L’acord del FLA hauria de servir com a referent. Estic convençut que en el model de finançament podem arribar a acords, per exemple, en la dotació dels recursos. Però el Govern espanyol continua tenint reticències en la capacitat normativa o la gestió d’aquests recursos. No hi haurà un acord si no s’arriba a una entesa sobre aquests elements.
El calendari electoral espanyol no afavoreix el pacte.
Depèn. Segurament les eleccions a Extremadura han fet que el PSOE tingui interès a anar una mica més a poc a poc, però en canvi si hi hagués hagut eleccions al País Valencià, segurament hauria tingut interès a presentar l’acord de finançament a què estem convençuts que podem arribar. Aquest acord ha de ser bo per a tots aquells que en aquests moments estan clarament infrafinançats, que són Catalunya, les illes Balears, el País Valencià, Múrcia i, en part, Andalusia.
Un dubte: estem parlant d’acord per tenir més diners, od’ un nou model de finançament?
De model de finançament. No és només una quantitat. Això és important que el PSOE i el Govern espanyol ho entenguin. Ells tenen interès a utilitzar la terminologia d’una aportació més gran de l’Estat. Del que es tracta és que l’Estat s’apropiï d’una quantitat més petita dels recursos que Catalunya genera i necessita per satisfer els seus serveis públics.
Un informe de Funcas feia aquesta setmana una projecció en què Madrid continua creixent i deixa cada cop més enrere Catalunya.
El model espanyol fa molt de temps que s’assembla al model francès. I el model francès és un model de fracàs. En aquests moments, tots els departaments francesos, excepte l’Île-de-France –on hi ha París–, estan per sota de la productivitat mitjana de la Unió Europea. És catastròfic. El creixement de Madrid es basa en el fet que l’execució pressupostària sempre supera el 100%, mentre que a la resta de l’Estat l’execució sempre queda molt per sota.
Si hi ha acord, en quin moment seuran a negociar pressupostos?
Quan hi hagi un acord de finançament que puguem portar a les Corts, nosaltres ens asseurem a negociar. Aquí la formació política que té més interès que hi hagi pressupostos a tot arreu és ERC. En tot cas, el que constatem és que hi ha altres formacions que no els volen o que no els volen prou per complir els compromisos a què van arribar. Què ha de fer el Partit Socialista? Si vol pressupostos, ha de complir.
Hi veu un interès real del PSC?
Crec que el PSC està fent un esforç notable perquè aquests compromisos es vagin complint. Espero que l’esforç de tots plegats sigui suficient, perquè això permetria que hi hagués pressupostos. Sí, nosaltres volem que n’hi hagi perquè és una eina que és útil.
Com valora les decisions que ha pres Junts respecte a la governabilitat a Espanya?
Primer, tot el respecte cap a les formacions polítiques democràtiques i, per tant, tota la simpatia per aquells que son perseguits de manera injusta. Al mateix temps, ens sembla que escenificar baralles i reconciliacions amb el PSOE cada dia és poc útil. El que és útil és forçar el PSOE a fer allò que no vol fer, i el PSOE no volia un bon acord respecte a la reducció, per exemple, del deute de la Generalitat de Catalunya. En canvi, els vam forçar a aquest acord.
El Govern de Sánchez ha compromès 60.000 milions d’euros en despeses de defensa fins al 2042 sense passar per les Corts. Què en pensa?
Quan el Govern espanyol compromet 60.000 milions d’euros en armament i, de cara a l’exercici que ve, 11.400 milions en concret sense l’aval del Congrés, crec que clarament és una demostració de manca de qualitat democràtica. Les grans decisions pressupostàries s’haurien de prendre sempre en el marc legislatiu, als parlaments. I les grans decisions pressupostàries en l’àmbit de l’armament encara amb més raó, perquè no només és una qüestió pressupostària, sinó que també té una connotació i un contingut polític de primer ordre.
No nega la necessitat de la despesa militar.
El que no nego és que la seguretat és important. Però la seguretat en aquests termes que plantejava, i de solidaritat. No hi ha res més segur que cuidar les relacions comercials i econòmiques amb el teu entorn.
Pero hi està d’acord.
Sí. Si considera que ha d’aportar en seguretat, hauria de prioritzar aquells àmbits en què la indústria del nostre país pot aportar més. Hi ha àmbits de recerca i àmbits industrials de transferència de coneixement en què es pot treballar en la seguretat. Per exemple, el nostre país fa satèl·lits i llança satèl·lits a l’espai. Si el Govern espanyol considerés que ha de fer una aposta en termes de seguretat, per què no la fa donant suport explícit a la indústria de satèl·lits del nostre país? Al nostre país també tenim indústries que fan minisubmarins destinats a la neteja de ports. Aquests minisubmarins es podrien destinar també a la vigilància de cables marítims.
La crisi de la pesta porcina ens ha agafat desprevinguts?
La pesta porcina és una amenaça gravíssima per la indústria càrnia, per les explotacions ramaderes o pels pagesos que complementen la seva renda a través de la cria de porcs. I vam lluitar per millorar això. Ho vam fer el 2016 i el 2017 amb el canvi en la política laboral perquè, sinó, ara milers de treballadors estarien abocats a l’abisme. I si no estan abocats a l’abisme, és perquè algú es va preocupar de regularitzar la seva situació laboral. Vam reduir la quantitat d’animals salvatges, en particular a Collserola, després de la covid. I vam millorar les condicions biosanitàries de les explotacions ramaderes. Qui va posar la obligació d’analitzar els porcs senglars morts va ser ERC. Si no, no hauríem sabut que hi ha un brot de pesta porcina fins que hagués entrat a les granges.
Parlant sobre la pagesia, han situat com a prioritat la modernització del regadiu.
Sí, i en particular del canal d’Urgell. Va ser la inversió més gran de Catalunya del segle XIX. I ara torna a ser una de les inversions més importants del segle XXI. Hem plantejat mocions per exigir a l’Estat que faci un esforç més gran a l’hora de finançar-lo. La modernització del canal d’Urgell és indispensable perquè no només beneficia els pagesos, sinó el conjunt de la societat per l’estalvi d’aigua.
El president Illa hauria d’haver tornat del seu viatge a Mèxic?
Sí. Davant una situació tan alarmant, hauria d’haver estat a Catalunya.
Com valora la política d’habitatge del Govern? No van donar suport a la proposta de construir 214.000 habitatges.
El Govern fa una aposta declarativa per la construcció d’habitatge, però aquesta declaració no té conseqüències pràctiques. Es nota molt poc la construcció, per no dir gens. I quan no fa una aposta massiva per la rehabilitació, s’està equivocant. Aquest país necessita construcció d’obra nova, però també rehabilitació massiva. Cal rehabilitar en els barris metropolitans, nuclis històrics de moltes capitals de comarques i ciutats del nostre país. El Govern ha d’entendre que la política d’habitatge no es fa només amb titulars.
La darrera enquesta del CEO els situa com a segona força política, però es detecta un creixement molt important d’Aliança Catalana. Quina lectura en fa?
Hem de donar esperança. L’extrema dreta s’alimenta de la por, no de la immigració. Hi ha molts països europeus i occidentals sense immigració i, en canvi, tenen extrema dreta. S’alimenta de la pèrdua d’esperança, que els serveis públics no són adequats per les necessitats de la gent o que les generacions que venen no tenen garantit viure una mica millor que la generació dels seus pares.
La setmana que ve farà un any que va tornar a la presidència d’Esquerra Republicana. Encara hi ha alguna ferida oberta. És el cas de la federació de Barcelona. Els crítics han demanat impugnar el congrés i les primàries.
Que tothom impugni el que cregui que ha d’impugnar. Per això hi ha els òrgans que prendran les decisions que pertoquen.
Ells no veuen bé que les primàries siguin abans que el congrés.
Allò que legitima l’acció d’un partit polític és ser útil a la societat. És prioritari com ens adrecem a la societat. I, per tant, quina candidata escollim per Barcelona. La nostra candidata és Elisenda Alamany. Barcelona mereix tenir una alcaldessa amb mirada de futur.
