Aprofitant el pont de la Constitució i la Immaculada, visito el cementiri de Camprodon. Aquí hi descansen els morts tan a gust que no acaben de convertir-se en cendra. M’ho va explicar el meu amic Josep Batlle, paleta i enterramorts, gran caminador i posseïdor d’una memòria prodigiosa: a la part solana del cementiri no és estrany que els cossos quedin momificats. Davant del mur, admiro la portalada, presidida per una imatge de Joaquim Claret, escultor local que va viure a París. Representa una dona pensativa acompanyada d’un mussol, símbol de la filosofia, i d’un rellotge de sorra. El temps fuig, ens recorda l’escultura, que recomana aturar-se a reflexionar sobre la nostra vida, que s’escorre tan de pressa.
Davant del cementiri hi ha una esplanada que havia estat un abocador de runa i escombraries, una ferida oberta i visible a les misèries locals. Hi van abocar terra fèrtil i ara és un prat. Aquesta transformació és metàfora del que va ser la Constitució. Sobre la ruïna moral i política del franquisme, sobre l’abocador d’odi originat en la Guerra Civil, sobre les escombraries de la repressió, l’exili i les sentències de mort, la Constitució proposava un nou començament amb la terra fèrtil de la llibertat i del reconeixement dels altres. Un nou començament finançat per “l’almoina recíproca de perdó i tolerància” que Salvador Espriu havia demanat mentre reescrivia Antígona, la noia que, incapaç de triar bàndol en la guerra entre germans, decideix compartir la tragèdia dels vençuts.
Militant de l’última generació de l’antifranquisme, no he caigut mai en l’idealisme constitucional. Allò no va ser una abraçada entre les diverses Espanyes. No va ser un regal dels franquistes als demòcrates fins aleshores perseguits. Va ser un empat d’impotències resolt d’una manera lúcida i creativa. Si els antifranquistes no havien tingut força per tombar la dictadura, el franquisme, per mantenir-se després de Franco, hauria necessitat un altre bany de sang, que Europa no hauria permès.
La Constitució o és pacte o no és res, ja que si és imposició de part és una altra cosa
Aquell empat d’impotències va desembocar en les cessions mútues de la Constitució del 1978 i en la retòrica de l’abraçada, que ja l’Aznar de majoria absoluta (2000) va menysprear i, després d’ell, tots els altres actors polítics: Zapatero que, més que dignificar les víctimes del franquisme, polaritza entorn de la Guerra Civil; el PP que persisteix a vincular tots els nacionalismes territorials a ETA; el catalanisme que vol canviar la Constitució per una drecera (Estatut); els jutges que reinterpreten tota la política lingüística i el capítol VIII; els mèdia capitalins que abanderen l’uniformisme; l’independentisme que estripa les cartes; la monarquia que exhibeix, impúdica, les seves misèries... Fins que arriba la crisi definitiva: el procés, el tremendisme de les xarxes socials, l’exasperada polarització actual, el retorn de les tres Espanyes i, finalment, en paral·lel al canvi del paisatge humà suscitat per l’emigració, el protagonisme de l’extrema dreta i, encara, una certa idealització juvenil del franquisme.
Lee tambiénLa lluna i les ombres
Si el PSOE ha acceptat la companyia dels que, a l’extrema esquerra o en partits independentistes, fan burla o menyspreu de la Constitució, el PP pacta amb una extrema dreta que s’exclou vistosament del pacte constitucional i desaira els actes institucionals. De fet, més que pactar, ho hem vist a València, el PP obeeix Vox. Les forces centrals, per tant, abjuren del pacte de 1978. Fa anys que hem entrat en fase d’apropiació i, per tant, de dissolució constitucional (la Carta Magna o és pacte o no és res, ja que si és imposició de part és una altra cosa). D’aquí el desfici barroer dels darrers anys. Sembla que, amb la lenta agonia del Govern Sánchez, estem entrant en període de canvi constitucional. Cosa que fa pensar en una intensificació de la batalla i, per tant, en el retorn, ja no només retòric, de la Guerra Civil. Tots contra tots altra vegada.
No hi ha vacuna contra aquest virus. Entrarem en fase tòxica. Seria fonamental que no es rendissin els partidaris del consens entre les diverses sensibilitats i cultures del país. Resistiu, moderats! Tornaran a ser necessaris els ponts del diàleg. Són el primer que es destrueix quan comencen les guerres, però també el primer que cal refer quan arriba l’hora de la reconstrucció.