Imaginem per un moment, amic lector, que a l’Estat Major de les Forces Armades hi hagués tres generals conservadors i un de progressista, i que a l’hora de prendre decisions els conservadors votessin una cosa, i el progressista, una altra, i ho donessin a conèixer públicament. Que hi hagués una associació de militars conservadors, una altra de militars professionals i una, progressista, de militars per a la democràcia. Que els càrrecs de cap de l’Estat Major de la Defensa, dels caps d’Estat Major de l’Exèrcit de Terra, de l’Armada i de l’Exèrcit de l’Aire i les capitanies generals es repartissin d’acord amb l’adscripció dels generals a cadascuna d’aquestes associacions, amb una petita quota per als no inscrits en cap.
Què en pensaríem? Malament rai, oi? Doncs, si fa no fa, això és el que passa amb els jutges, els magistrats i els fiscals, i crec que val la pena fer aquesta comparació per comprendre la magnitud del desastre en què s’ha convertit la justícia en aquest país. Si fa cent anys Espanya tenia un greu problema militar causat per la irrefrenable tendència dels uniformats a intervenir en els afers públics, avui tenim un problema de la mateixa envergadura –per sort sense armes pel mig– per la tendència dels togats a guiar-se per criteris polítics.
La divisió ideològica confirma el lamentable estat de la justícia en aquest país
La Constitució diu que els jutges, els magistrats i els fiscals no poden pertànyer a partits polítics ni sindicats. Ho diu en termes diàfans, inequívocs. Tot i això, no se sap per quins meandres polítics i laberints interpretatius hem arribat a una situació en què tothom considera normal que pertanyin a associacions professionals alineades amb els principals partits. El resultat és que avui a Espanya és tan fàcil saber l’orientació política d’un jutge com la d’un diputat. N’hi ha prou amb mirar a quina associació pertany. I la Constitució, que la bombin.
Algú pot dir: però, home, els jutges bé que han de poder tenir idees polítiques. Són humans! És veritat. I també han de poder ser del Reial Madrid, del Barça o del club de futbol dels seus amors, però a l’hora de posar-se la toga això ha de ser irrellevant. Han d’actuar segons criteris jurídics, no polítics (ni futbolístics, esclar). Si no han après a separar escrupolosament aquests camps, si no són capaços de prendre decisions jurisdiccionals sense deixar-se influir per l’orientació política, guiant-se només per les lleis, no haurien de vestir la toga (i encara menys al Tribunal Suprem).
La independència judicial funciona en dues direccions: el poder executiu i el poder legislatiu s’han d’abstenir d’intervenir en l’activitat jurisdiccional de la justícia, i a la vegada el poder judicial no s’ha d’immiscir en l’activitat del poder executiu ni del legislatiu. Així i tot, aquí hem arribat a una situació en què els jutges i magistrats es permeten aplicar les lleis amb interpretacions que desafien el sentit comú i que només es poden entendre per motivacions polítiques.
També es permeten criticar les lleis a les sentències, com si, en comptes de complir el deure professional d’aplicar la voluntat del legislador amb la màxima equanimitat, fossin a la tribuna del Congrés o, encara pitjor, a la barra d’un bar amb una copa a la mà. Mentrestant, el Consell General del Poder Judicial, que té l’obligació d’evitar aquests incompliments, dedica totes les energies a les batalles internes per al repartiment de les posicions clau de l’organigrama judicial.
Veus més autoritzades analitzaran els arguments dels magistrats del Tribunal Suprem per condemnar el fiscal general de l’Estat i de les dues magistrades que han signat un vot particular. Tot i això, és molt preocupant que els membres de l’Alt Tribunal no hagin arribat a posar-se d’acord, encara que només fos per aplicar el vell principi in dubio pro reo . Amb la divisió per línies ideològiques han confirmat al màxim com és de lamentable l’estat de la justícia en aquest país.