La claca ha tornat. No és nou. Però ara els membres de la claca ja no aplaudeixen d’allò més qui els paga o per por de perdre la feina, sinó que ho fan per un autèntic sentiment de pànic. Que no s’enfadi l’emperador, que no se m’acusi de falta d’entusiasme per part dels meus companys de grup, que no es dubti de mi en una polèmica a les xarxes. Aquests polítics, dirigents, haters o aduladors en qüestió s’estan jugant l’existència. La selecció negativa i la precarietat laboral han fet que el dia que deixen de ser diputats, tertulians o escombriaires ja no siguin res. Morts en vida, decapitats, defenestrats. D’aquí el vigor de la claca a favor de la turba, els linxaments, presidents de govern i de futbol, causes, banderes i psicopatia en general.
Neró, aquell model de qui es va conservar el motllo a Queens com un Godzilla adormit al gel fins als nostres dies, va ser el primer amb claca. Va contractar cinc mil joves perquè l’aclamessin cada vegada que sortís a escena a cantussejar o recitar parlaments. Els hi anava el cap. D’aduladors n’hi va haver en èpoques posteriors, però sobretot quan els francesos van decidir assegurar l’èxit d’obres i operetes comprant entrades, regalant-les a canvi d’un fervor fora de tot dubte.
Els francesos van assegurar l’èxit d’obres i operetes regalant entrades a canvi de fervor
A començaments del segle XIX la claca ja s’havia professionalitzat i fins i tot hi havia agències de claquers amb organització interna pròpia. Molts d’aquests càrrecs segueixen en l’actualitat. Fixeu-vos en les comissions del Senat, Congrés dels Diputats o parlaments autonòmics, despatx oval i rodes de premsa del Kremlin, junta de compromissaris o programes televisius, i veuran com encara hi ha els aplaudidors i els caps d’aplaudiment, els de les rialles eixordadores i els que demanen sempre una mica més.
Lee tambiénCap de toro 2027
L’esmentada selecció negativa dels partits i la rendició de les societats democràtiques davant l’autoritarisme i la figura de Tony Soprano ianqui o eslau fan que la immensa majoria dels polítics i comunicadors només siguin claca pendent de no perdre la feina. No hi ha ajudat una societat desarticulada i la fatxenderia a les xarxes, que ens ha convertit en éssers acovardits i avantatgistes. Però l’adulació sempre ha estat en va. Tots els bufons van caure en desgràcia, tots els favorits van ser decapitats.