Que Déu no fa judicis estètics perquè ell mateix no té gust, vaja, que és vulgar, un xaró, diu el molt reverend Nicholas Papadopulos. I que, en conseqüència, el jersei lleig de Nadal que no hi ha manera que passi de moda té la seva benedicció. Perquè és tan inevitable, diu aquest home de missa, com el púding, el chutney del Boxing Day, els crackers i les passejades fredes d’Any Nou, el que per a nosaltres vindria a ser el raïm, els galets o els torrons. O la cursa dels Nassos i la San Silvestre vallecana.
El degà de Salisbury –un personatge ple de matisos i capaç de les millors sorpreses teològiques que l’increïble caçador de perles informatives que és Javier Dale m’ha descobert com a regal d’aniversari– ha donat el vistiplau diví a aquesta peça de difícil criteri estètic al fullet eclesiàstic titulat Les dotze alegries de Nadal. Obre, i ho sap i tant li fa, una veda de final difícil perquè si Déu decideix baixar del púlpit cromàtic, serà complicat, per no dir impossible, retenir tant lluentó, cascavell i llums led sota un cel que cada vegada brilla menys consumit per aquesta competència deslleial. Sort que Papadopulos, ja feliçment embotit en el seu jersei lleig dels Beatles, ens absol a tots amb el seu anunci que Déu no jutja ni allà, a la seva catedral de Salisbury, ni en aquest país nostre tan lliurat a les temptacions estètiques.
Lee tambiénEl que pugui fumar que fumi
Amb això motiva el xaró de Barcelona, una criatura fascinant que, buscant ser sofisticada, acaba convertida en un poema involuntari. El seu jersei nadalenc d’autor, comprat en una concept store que fa olor de pi nòrdic, és de lluentons reciclats i rens geomètrics. I amb missatge. És una crítica al consumisme emocional, t’explicarà amablement.
El molt reverend Nicholas Papadopulos, ai, no sap què ens ha fet! Perquè també dona una empenta innecessària al xaró de Madrid, a qui la discreció li sona a concepte mitològic, i el converteix en una bèstia desfermada en aquesta guerra estètica entre dos mons tan distants i paral·lels com igualment lliurats a l’absurd més imprevisible. El jersei lleig de Nadal del xaró de Madrid pot ser, aquest any del Senyor que aviat se’ns escapa, molt més lleig que mai. Molt molt lleig. Què passa? Una apocalipsi lluminosa i potser fins i tot sonora (per què no unes nadales accionades per bluetooth?) Que lluirà sense el complex barceloní de voler semblar subtil en l’intent.
El xaró de la capital, que ho és perquè vol i perquè pot, ara que sap que ja no el jutjarà ni Déu, serà imparable. Tant o més que tots aquells expats que, de tan ben compenetrats amb les nostres ciutats d’habitatge només accessible per a ells, ja ni per Nadal no tornaran a casa.
