“Un gust com el teu no és fàcil de definir. Tot i així ho intentarem. Has escoltat 184 gèneres”. Això és el que em diu el meu wrapped de Spotify, o sigui, el resum anual que l’aplicació fa de tot el teu historial. Sembla que sense wrapped no ets ningú. Van començar els meus mestres –fills–, però he vist que tothom el penja a les xarxes, fins i tot president del Govern espanyol. També t’aproxima la teva edat musical. I encara que vaig sortir la més joveneta de la família, 32 anys, em va advertir la meva prole que això no és gens bo sinó més aviat un indicador del meu mal gust. Al president Sánchez li van donar 83 anys, així que suposo que en això qualifica bé o molt bé.
Com em passa sovint amb aquests entreteniments de la vida moderna, em moc entre somriure’m i picar l’ham i l’enuig del nostàlgic, dels que ho veiem tot com una maniobra de distracció. Obrir qualsevol diari és altament preocupant, i la secció nacional, directament depriment. Per això m’agradaria aturar-me en una de les notícies d’aquesta setmana de la qual hem parlat poc i malament, immersos com estem en aquesta cascada d’escàndols.
Titular: “El Govern renuncia a 60.000 milions dels fons europeus”. No, escolti, no. Si jo fos Carlos Cuerpo, hauria fet exactament igual. Els fons Next Generation són l’oportunitat econòmica més important que ha tingut Espanya les últimes dècades. S’articulen amb dues eines: 79.854 milions en ajuts directes i 83.160 milions en préstecs. El que hem sabut aquesta setmana és que el Govern central demanarà els 24.700 milions que falten de transferències i renunciarà a 60.200 milions dels préstecs. No perquè sigui un inútil o alguna cosa pitjor, com s’infereix dels titulars, sinó perquè amb la prima de risc en mínims ens surt més barat finançar-nos directament al mercat. Té cap sentit pagar més i en pitjors condicions?
El Govern central, escudat en els fons europeus, ha renunciat a un relat econòmic modernitzador
També té sentit el plantejament general d’ús d’aquests fons que ha fet l’Executiu destinant la seva majoria a inversió en intangibles (R+D, capital humà, digitalització...) D’acord amb les preferències i les necessitats d’inversió de la nostra economia. Des dels vuitanta –i us parlo a l’engròs– dos terços de la nostra inversió era en garantia real, en actius tangibles (carreteres i trens, perquè ens entenguem) i així va ser com vam aconseguir créixer i modernitzar-nos. I així va ser també com el sector privat va aprendre a desenvolupar-se, professionalitzar-se i esdevenir competitiu. Ara les preferències i necessitats d’inversió han canviat i dos terços són sobre intangibles. És a dir, de Keynes hem passat a polítiques més clàssiques d’oferta. Això, inherentment, suposa un problema per a l’execució, traçabilitat i impacte d’aquests fons. Primer, perquè el cost d’ajust és molt alt i els guanys de productivitat encara s’han de veure; segon, perquè la fragmentació intrínseca en inversions d’aquesta índole redueix l’efecte multiplicador, i tercer, perquè, com explica bé el Banc d’Espanya, hi ha una selecció adversa dels demandants d’aquest tipus d’inversions. Així que, em sap greu, però en això (no arriben, no serveixen, no s’executen) tampoc no té cap sentit la crítica basta que s’està fent.
La meva impressió (i insisteixo, us parlo a l’engròs) és que el problema rau en dos aspectes fonamentals. Primer, en la impossibilitat de dur a terme l’agenda de reformes que opera com a condicionant tècnic dels fons perquè, com sempre havíem sospitat, la majoria era d’investidura, però no de legislatura. Segon, que sabent les dificultats objectives d’aquest tipus d’inversió per a la seva execució i impacte no hàgim fet els deures (reforma de la burocràcia administrativa, de la identificació d’oportunitats i riscos...) Ni hàgim acompanyat el sector privat a fer els seus (la banca, per exemple).
Lee tambiénKast(ig)?
I encara pitjor, que el Govern central s’hagi escudat en aquests fons per no complir les seves obligacions pressupostàries i hagi renunciat a un relat econòmic modernitzador que aconsegueixi alinear tots els actors per poder fer un salt endavant en la nostra competitivitat i creixement a llarg termini. Com el wrapped que et fa Spotify però en versió país. Quin és el nostre projecte? I és aquesta absència, més que d’altres, la que no només em desespera, sinó que a més converteix l’oportunitat dels fons en una oportunitat perduda. Una altra.