La rosa i el fal·lus
Va ser una rialla aviciada la d’aquelles dues amigues grans, feministes durant el tardofranquisme, quan, tot just sortida de l’ou, els vaig confessar amb estupor que aquell amic tan d’esquerres era un masclista insuportable. “Però, mi doña, encara no t’has assabentat que això de la igualtat no va de colors?”. I em van desgranar algunes anècdotes de revolucionaris mítics que esclavitzaven les seves “companyes de lluita” tot i tenir la igualtat com a divisa.
Recordo bé que, davant el primer triomf de Pedro Sánchez, un dels analistes polítics més afinats –i enyorats–, Miguel Barroso, va assenyalar que aquell projecte que havia iniciat Carmen Chacón, la regeneració del Partit Socialista i el seu aparell, truncat llavors per la vella guàrdia, l’havia culminat Sánchez. El recanvi necessari. No del tot, em vaig dir: encara que formés un govern paritari o posés Irene Montero en Igualtat, l’envoltava una cort de mascles en l’extraradi de la cúpula que buscaven la seva cadira perduda.
Aquell Salazar panxut i desacomplexat, jugant a ser Charlie envoltat dels seus Àngels
A diferència del Regne Unit, Alemanya o Itàlia, Espanya no ha tingut mai una dona al capdavant del govern. Les que han escalat alt –penso en Soraya Sáenz de Santamaria, Adriana Lastra, Rocío Monasterio- o han estat amortitzades o han decidit sortir de la roda. De les informacions que surten del cas Salazar, un altre home d’aparell inflat, es dedueix la rotunditat de les seves pràctiques dissuasives. Difamar, torpedinar, ridiculitzar. I assetjar. Creu-te que ets feminista perquè ets socialista. La seva visió de les dones és clientelar i abusiva. Rescato la imatge denunciada per les damnificades: “Simulava fel·lacions al despatx, i ens exhibia com a nines de fira a les visites”. El Salazar panxut i desacomplexat, jugant a ser Charlie envoltat dels seus Àngels, a qui feia desfilar.
L’exemplaritat, en política, és al contracte, per bé que sovint passi de modus vivendi a abusandi. No hi ha cap llei que enterri aquell baveig cronificat, assentat sobre uns fonaments gairebé terraplanistes: la dona com a objecte. Per fi sabem qui són els amics de cinquanta anys intimidats pel feminisme. Que vergonyós que resulta per a aquelles socialistes que han aportat tant a la democràcia igualitària! Potser elles també acabaran per fer seves les paraules de Chacón: “A Ferraz soc la més odiada, per tant seré sens dubte la més combativa”.