La República Bolivariana de Veneçuela es troba immersa en una espiral degenerativa que ha catalitzat un sisme institucional, un col·lapse socioeconòmic i una arquitectura de poder cleptocràtica. Aquesta és la ineluctable dinàmica dels experiments totalitaris de matriu socialista, caracteritzats per la subversió metòdica de l’ordre constitucional, la coerció estatal i el desmantellament de l’economia de mercat. Encara que resulti paradoxal i irònic, el totalitarisme veneçolà s’ha convertit en un clar exemple d’Estat fallit sui generis.
El règim dictatorial ha aplicat una estratègia depredadora caracteritzada per un saqueig sistemàtic del patrimoni nacional i de la propietat privada, la qual cosa, unida a una política macroeconòmica nefasta, ha produït els resultats anticipats per la teoria econòmica: la hiperinflació, la fallida de les finances públiques, la desindustrialització accelerada i una crisi humanitària materialitzada en l’èxode forçós de milions de ciutadans i en la pobresa de la immensa majoria de la població resident.
A més, la dictadura veneçolana ha experimentat una mutació estructural cap a una entitat politicocriminal híbrida i patològica: el narco-Estat. La casta dirigent s’hi troba orgànicament imbricada amb xarxes de delinqüència organitzada transnacional. Aquesta interdependència simbiòtica s’articula no només mitjançant el narcotràfic, sinó també a través d’altres vies com l’explotació minera il·legal –exemplificada en l’Arc Miner de l’ Orinoco–. Aquests fluxos financers il·lícits constitueixen un vector d’acumulació de capital per a l’elit dominant i els seus socis, i un mecanisme per finançar projectes desestabilitzadors a l’exterior.
La captura estructural de la bastida estatal realitzada pel règim atorga a les xarxes criminals un escut d’impunitat sobirana. I, per tancar el cercle, l’aparell judicial s’ha fet servir com un dispositiu opressor que ha dinamitat l’ Estat de dret i s’ha traduït en la repressió selectiva i sistemàtica de la dissidència.
En aquest context, la concessió del premi Nobel de la Pau 2025 a María Corina Machado representa una fita de transcendència geopolítica i moral. Internacionalitza la resistència cívica veneçolana; és un factor catalitzador decisiu en la dinàmica de la transició política; eleva la causa democràtica veneçolana a la màxima instància de l’agenda internacional; formalitza el consens global respecte al caràcter autocràtic i il·legítim del règim; reforça la posició de Machado com la líder indiscutible de l’oposició democràtica i accentua la pressió per al retorn de Veneçuela a la democràcia.
Al contrari, aquest guardó subratlla la indignitat dels que han proporcionat un oxigen constant al règim en l’escena internacional. En aquest capítol sinistre, la figura de l’expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha quedat marcada amb un estigma indeleble. La seva participació en el drama veneçolà és la d’un còmplice actiu de la banda governant; un instrument per blanquejar un règim acusat de crims de lesa humanitat i narcotràfic.
La concessió del Nobel de la Pau a Machado accentua la pressió per al retorn de Veneçuela a la democràcia
L’esfondrament final del règim és a prop. I, en conseqüència, cal contemplar amb optimisme el futur de Veneçuela, atesa la dotació de capital humà qualificat, els recursos naturals i la posició geoestratègica a l’hemisferi occidental. Per això, l’agenda del nou govern democràtic s’haurà d’articular sobre dos eixos fonamentals: la reconstrucció de les institucions pròpies d’una societat oberta i la creació d’un model econòmic de lliure mercat.
Per al primer punt es requereix el restabliment ple de la democràcia liberal, la vigència il·limitada de l’ Estat de dret i l’imperi de la llei. Això implica restaurar la divisió de poders i emprendre una reforma judicial profunda orientada a la despolitització de la justícia. De manera simultània, l’alliberament immediat dels presos polítics, la lluita contra la impunitat i el desmantellament de les estructures del narco-Estat són imperatius categòrics.
Per al segon, cal engegar un programa d’ estabilització i a just estructural amb rapidesa. Pel que fa a la macroeconomia és bàsic emprendre una reforma monetària radical per abatre la hiperinflació i un pla de consolidació fiscal destinat a reduir un dèficit (12,2% del PIB) i un deute públic (164,3% del PIB) que són insostenibles i una llosa per a la recuperació de l’economia.
Lee tambiénTaxa Zucman: agafa els diners i corre
En el pla microeconòmic és bàsic restablir el dret de propietat i la seguretat jurídica, obrir l’economia a l’exterior, crear un marc regulatori atractiu per a la inversió, així com liberalitzar uns mercats asfixiats per l’intervencionisme. A més, el capital humà representat per la diàspora professional i tècnica constitueix un motor econòmic vital, la repatriació del qual resulta essencial. Veneçuela té totes les possibilitats de convertir-se en un pol de llibertat i de prosperitat al continent.
La caiguda de la dictadura és una certesa i serà ràpida. Els vectors de pressió internacional, l’erosió interna de l’aparell estatal de control i la immensitat del consens cívic contra el règim, magnificats pel reconeixement mundial del lideratge de Machado, assenyalen un final imminent de l’obscurantisme regnant. Els que auguren el caos i altres mals apocalíptics si la dictadura cau, obliden que aquesta és la situació actual del país i el primer i imprescindible per sortir d’aquesta situació és posar-hi fi.