Robe. Sense accent en la e. Si fos un verb conjugat, seria la 1a o 3a persona del singular del present de subjuntiu del verb robar en castellà, molt utilitzat aquesta setmana en massa informacions. En algun moment ha semblat que entre corruptes, corruptors i assetjadors, se n’anava tot a prendre pel cul.
En una de les últimes entrevistes, amb David Broncano, Robe reivindicava l’ús més freqüent de l’“aneu a prendre pel cul”, així, sense matisos. Sense embuts. Iros todos a tomar por culo va ser el títol del primer disc en directe d’Extremoduro. No sé si estava dedicat a algú en especial, però aquests dies molts l’hauríem adoptat com a eslògan. Era el 1996, i Extremoduro ja triomfava. Havien arribat dalt de tot sense promoció, sense màrqueting, sortint dels marges, sense radiofòrmules que els punxessin. Per punxar-se ja hi eren ells. Va ser un èxit contra pronòstic, s’havien colat per alguna escletxa mal segellada del sistema. Van ser mítics els concerts en què no se sabia ni quants membres del grup ni en quin estat apareixerien dalt de l’escenari. I ni així no van fracassar. Connectaven per la vena amb un públic que se sentia representat per aquella anarquia, per aquell caos, per la poesia i la veu esquinçada de Robe amb el tors nu i la guitarra penjant.
Extremoduro va ser un èxit contra pronòstic, es va colar per una escletxa mal segellada del sistema
Molts anys després, amb un Robe Iniesta més reposat i ja sense Extremoduro, a la gira presentant el disc Mayéutica, vam coincidir al Sant Jordi amb Jose i David Muñoz. Estopa i molts altres no serien el que són sense Extremoduro. S’acostava el final del concert i l'Alen, el representant de Robe, ens va dir si el volíem conèixer. Ens vam posar molt nerviosos, però vam anar-hi. Va aparèixer com un messies pel passadís del backstage. Hi havia alguna cosa mística en ell, com si vingués d’una altra dimensió. No ens sortien les paraules. David, gairebé balbucejant, li va explicar que el seu somni seria poder fer una cançó a duo amb ell. Robe, amb molta elegància, li va contestar que no li agradaven gaire aquestes coses. Llavors vaig veure la meva oportunitat. I una entrevista amb mi, la faries? Amb tu? Amb tu menys. En una altra ocasió li vam proposar de participar en un programa amb l’altre Iniesta de la nostra vida, l'Andrés. Iniesta vs. Iniesta. Ens feia gràcia la combinació. El yin i el yang de l’Espanya artística. Tan diferents i tan genis. La idea funcionava als nostres caps, però l’Iniesta músic ens va enviar a prendre pel cul. No vaig entrevistar mai Robe. I ara pensant-ho bé crec que aquest va ser un gran èxit. Perquè les llegendes no s’han de deixar entrevistar.
Lee tambiénEl senglar i l’entrepà de mortadel·la
Aquesta setmana he contemplat, de vegades amb sorpresa, una onada tremenda de reconeixement a qui sens dubte ja és un dels grans compositors i poetes d’aquest país. S’ha parlat molt i bé de Robe. Hem tornat a veure actuacions que en el seu moment van ser un escàndol. La més famosa, la que van fer al circuit català de TVE el 1990, en un programa anomenat Plàstic i on vam conèixer Tinet Rovira, avui un dels grans productors televisius d’Espanya (OT, Tu cara me suena). Van fer dos temes: Extremaydura i Jesucristo García. Robe, amb túnica blanca i cadena de cadenat com si fos una corona d’espines, cantava una cosa que encara no sabíem que seria un himne:“Por conocer a cuántos se margina / Un día me vi metido en la heroína / Aún hubo más, menuda pesadilla / Crucificado a base de pastillas (...) Los mercaderes ocuparon mi templo / Y me aplicaron ley antiterrorista”. L’actuació acabava amb el Robe assassinat pel seu guitarrista abillat amb un tricorni, al ritme de “perdona a tu pueblo, señor”. Per menys alguns que aquests dies l’han enaltit l’haurien portat a l’Audiència Nacional. Doncs això, que ens en podem anar tots a prendre pel cul.