Per què la gent es queixa més que mai?
Opinió
Un bon termòmetre per saber l’estat d’ànim de la població són les queixes que es presenten davant el Síndic de Greuges, una institució vigent a Catalunya des del 1984. Doncs bé, el nivell d’emprenyament ciutadà és alt perquè aquest 2025 s’ha incrementat un 30% el nombre de queixes presentades, una xifra que suposa el rècord des que es va crear aquesta institució. El 2024, aquest estament va dur a terme 22.825 actuacions, 62 cada dia.
Hi ha malestar i inquietud social i, davant la falta de resposta i ineficàcia de les administracions, els ciutadans s’adrecen a la Sindicatura de Greuges com a últim recurs per intentar resoldre els seus problemes amb les múltiples finestretes oficials. De què es queixa la gent? La llista és llarga i diversa, però destaca el mal funcionament dels serveis públics com el transport, les llistes d’espera de la sanitat, la lentitud en la concessió dels ajuts socials com la dependència, la falta d’habitatge i la lenta i excessiva burocràcia, que s’ha convertit en una tortura per als contribuents.
La xifra de peticions d’actuació a la Síndica de Greuges s’ha disparat un 30%
“Hi ha poca confiança en una Administració que és antipàtica amb el ciutadà”. Qui s’expressa així és la Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas. I afegeix: “A l’Administració li costa molt de demanar disculpes i tracta el ciutadà com a presumpte culpable”. Ho demostra el fet que molts dels casos que arriben a la seva taula estan relacionats amb el (mal) tracte que reben els ciutadans.
Com es resol aquesta percepció? Giménez-Salinas afirma que s’hauria de reconèixer que tenim un problema i, tot seguit, canviar la manera de relacionar-se amb els administrats perquè “sovint sembla que la gent està al servei de l’Administració, quan és al revés”. Per la Síndica, les lleis s’han quedat obsoletes i han d’adaptar-se a les necessitats de la població amb “empatia”. Aquesta virtut també interpel·la directament els funcionaris. L’actual estructura administrativa es va dissenyar per a una Catalunya de sis milions d’habitants i ara s’han superat els vuit milions. El vestit ha quedat estret.
La pena de tot això és que la Síndica de Greuges no pot capgirar la situació, com reclamen els ciutadans cada vegada més. La solució la tenen els partits polítics i els governs que es mostren passius. Un exemple d’això el vam veure la setmana passada, quan Giménez-Salinas va haver de convocar les administracions locals, la Diputació i la Generalitat per buscar respostes al creixent problema dels sensesostre. La Generalitat i els ajuntaments estan ficats en un bucle. La primera diu que aquest afer és competència local i els segons responen que sense recursos poca cosa hi poden fer. I mentre continua aquesta conversa de sords, la xifra de persones que malviuen al carrer creix i bat rècords.
Un dels errors que cometen molts municipis en aquest tema és donar una resposta policial i d’expulsió de les persones sense sostre de les ciutats. Aquesta actitud no està socialment mal vista perquè venim d’una tradició molt arrelada al nostre país. Fa gairebé cent anys, l’agost del 1933, la República va instaurar la famosa llei de Ganduls i Malfactors, que la dictadura franquista va reformar el 1970 com a l lei de Perillositat i Rehabilitació Social. La norma no es va derogar fins al 1995!
Amb aquesta tradició política i administrativa és costós canviar el plantejament. Però és necessari fer-ho perquè, si no, solament aconseguirem desplaçar el problema, en lloc de buscar una solució estructural. I això no només és vàlid per als sensesostre, sinó per al mal funcionament de l’Administració, com delaten els milers de queixes ciutadanes.
