La victòria de José Antonio Kast té regust de derrota moral per a la generació que va despertar a l'edat adulta amb el cop d'estat d'Augusto Pinochet el 1973. Va ser un dels moments claus de la Guerra Freda. La revolta militar contra el govern democràticament elegit de Salvador Allende, amb el suport de la CIA, va provocar una onada de protestes a Europa i va enfortir l'antiamericanisme de l'esquerra. El president enderrocat, mort en l'assalt de l'Exèrcit al Palau de la Moneda, es va convertir en símbol. Com el “Te recuerdo Amanda” de Victor Jara, el cantautor assassinat després de tortures a l'Estadi de Xile.
José Antonio Kast, futur president de Xile
Hi ha un fil que connecta a la dictadura de Pinochet amb l'Alemanya de l'Holocaust i un altre, encara més fi, amb l'Espanya de Franco. Després de la derrota del Tercer Reich el 1945, Xile va acollir destacats membres de l'Alemanya nazi. En el llibre Carrer Londres 38, l'advocat Philippe Sands explora aquells vincles comparant les biografies de l'oficial de les SS Walter Rauff, acusat de la mort de 250.000 persones a l'Est d'Europa, refugiat a la Patagònia i amic dels militars, amb la d'Augusto Pinochet, que el 1998 va patir arrest domiciliari a la capital britànica després que un jutge espanyol, Baltasar Garzón, l'acusés de genocidi i violació dels drets humans.
L'Espanya que no va saber jutjar Franco, va voler jutjar Pinochet en el que va ser un dels casos penals internacionals més importants des dels judicis de Nuremberg. Finalment, el govern britànic va decidir que no havia d'extradir a Pinochet a Espanya per raons de salut. Com Franco, Pinochet va morir al llit, el 2006. Walter Rauff, que va ser perseguit i vigilat pel Mossad, tampoc no va ser extradit a Alemanya. Va morir a Santiago de Xile el 1984.
El general Augusto Pinochet
El pare de José Antonio Kast, que era del partit nazi i de la Wehrmacht, era membre d'aquella diàspora alemanya que es va refugiar a Xile en la postguerra. L'home que assumirà la presidència del país el proper mes de gener ha defensat sempre el llegat de la dictadura (1973-1990). Un llegat econòmic, la que va ser primera societat obertament neoliberal, un radicalitat només superada aquests últims anys per l'Argentina de Javier Milei. I també el llegat moral d'una dictadura que va ser una catàstrofe per als drets humans: 3.000 dissidents morts o desapareguts; 30.000 detinguts i torturats; 300.000 exiliats.
José Antonio Kast és un home educat i amable. “El típic alemany, treballador i callat” diuen els seus veïns. No és un histrió. No freqüenta les xarxes socials. Ha esborrat termes com “ideologia de gènere” del seu vocabulari. També ha eludit en els debats electorals, parlar dels indults als jerarques supervivents de la dictadura, com li demanen els seus seguidors. Però els seus orígens i els seus vincles són els que són. Va començar en un partit hereu d'una dictadura amb què manté fins i tot vincles familiars.
El dirigent del Partit Republicà ha intentat en tres ocasions arribar a la presidència. Aquesta vegada ho ha aconseguit amb el seu missatge d'ordre, deportació d'immigrants irregulars (uns 300.000, majoritàriament veneçolans) i reactivació econòmica. La gestió de la immigració i la recerca d'ordre pesa cada vegada més en el deure dels governs progressistes. També a Xile, un dels països més segurs de Sud-amèrica. Però no subestimin la promesa de Kast. En temps d'incertesa, la gent busca ordre.
