Europa és a temps de salvar-se
És discutible la idea que els polítics d’abans eren millors que els actuals. Cada president s’ha mogut en el seu context i els contextos són canviants, com variables són les circumstàncies històriques de cada poble. Després de veure la sèrie La última llamada sobre els presidents Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, les seves figures adquireixen una nova dimensió perquè es veuen amb la perspectiva del temps transcorregut i perquè es jutgen amb la mentalitat d’avui.
Els quatre presidents se’n van anar inopinadament i envoltats en crisis internes o externes. La democràcia no garanteix bons governs, però permet canviar-los, com afirmava el filòsof Karl Popper i com s’ha demostrat històricament.
Dels quatre presidents del documental, n’escolliria dos, no tant pels mèrits o els errors, sinó pel tarannà i la facilitat d’abandonar la Moncloa quan el seu temps havia acabat. Em refereixo a Felipe González i a Mariano Rajoy. Cap dels dos no es considerava imprescindible, una característica que ha estat comuna en els millors estadistes europeus del segle passat. Tots dos van acceptar la derrota felicitant els seus successors i desitjant-los sort. I van deixar de manar des del govern.
Churchill i De Gaulle van abandonar el poder disgustats, però se’n van anar perquè ja no eren capaços de dominar el desgast dels seus respectius governs, acorralats per les lluites internes i les crisis de confiança que pateixen gairebé tots els presidents de tots els temps.
Hi ha una percepció bastant estesa que Europa va malament perquè manca d’estadistes. Pot ser. Però els infortunis europeus van més enllà de l’actuació dels seus líders d’avui i es remunten a decisions equivocades o contraproduents adoptades els últims trenta anys. S’han donat passos de gegant com l’euro, l’espai Schengen o la lliure circulació de béns i capitals, però no s’ha construït una unió bancària ni s’ha adoptat una política exterior comuna de seguretat i de defensa. Ni tan sols s’ha sabut encarrilar la necessària immigració obrint camins d’integració social i econòmica perquè tots els sobrevinguts poguessin entrar a l’ascensor social. Els necessitem però no els volem.
Ni l’hostilitat de Putin ni la indiferència despectiva de Trump no poden destruir el nostre model social
La millor aportació d’Europa al món els últims 80 anys ha estat l’Estat de benestar, que pot trontollar si no se saben aprofitar les conseqüències positives de la joventut d’una immigració que ha d’integrar-se i conviure amb poblacions autòctones, benestants, més envellides i amb l’horitzó de convertir-se en minoritàries per una simple projecció demogràfica.
És interessant repassar la caiguda de Roma al segle IV, les guerres de religió del segle XVI i els dos intents del segle XX de crear homes nous o pobles purs. Tots aquests cataclismes es covaven lentament abans que irrompessin violentament en les societats del seu temps.
L’actual Europa no ha perdut cap batalla ni de bon tros la guerra contra els que pretenen esborrar el progrés, la llibertat, la pau social i la cultura que s’han conservat enmig de les convulsions pròpies d’una globalització descontrolada i la irrupció massiva de noves tecnologies que canvien les nostres maneres de vida.
La sorpresa no ve només de l’hostilitat de Putin envers tot el que és europeu i molt especialment el seu afany de canviar fronteres que li permetin recuperar tot o part d’un imperi que ni en temps dels Romànov ni en els de la Unió Soviètica no va ser capaç d’alliberar un poble que ha viscut gairebé sempre en l’esclavitud o sense llibertats.
L’ensurt i la tremolor de cames dels europeus venen de la indiferència, per no dir-ne hostilitat, del president Trump cap a tot el que significa una Europa que es va inspirar en la major part del segle XX en els valors democràtics i en el mode de vida i els costums dels nord-americans.
Si es debilita el vincle atlàntic, cal aixecar la bandera europea per evitar les tragèdies del passat. Cal resistir. L’alternativa són les paraules de Hannah Arendt quan escrivia a Tiempos presentes que “el que és real són les ruïnes, el que és real és l’espant del passat, el que és real són els morts que heu oblidat”. Europa és a temps de salvar-se.