Un veterà ministre comentava amb Felipe González que el que agraeix més a Pedro Sánchez ha estat que evités que el PSOE desaparegués, com ha passat amb la major part dels partits socialistes. Això és
així fins al punt que el president espanyol actual s’ha convertit en el líder de l’esquerra no només a Espanya, sinó també d’Europa.
El setmanari italià L’Espresso l’ha nomenat l’home de l’any. A l’esquerra li agraden les seves polítiques, com també li agradaven les de Zapatero. Ha destacat pel lideratge en la lluita contra les grans tecnològiques, per haver-se enfrontat a Israel i a Donald Trump, per la defensa dels drets civils i la transició energètica i, per descomptat, en contra de l’increment de la despesa militar i més tolerància a la immigració irregular. I tot això liderant l’economia que creix més de la Unió Europea.
L’aguda crisi dels socialistes no està establerta a la Moncloa, sinó a Ferraz
L’esquerra i l’extrema esquerra el veuen com un mur de contenció a la fatxosfera: “Seria un error històric que governin el PP i Vox”. Aquesta és la raó de la seva resistència electoral i de l’enfonsament de Sumar i de Podem.
El problema és que l’esquerra en general i la socialdemocràcia en particular pateixen una profunda crisi a causa dels seus excessos i la falta d’autocrítica. A Espanya no és gaire diferent, Sánchez s’ha hagut d’aliar amb l’esquerra radical i el nacionalisme independentista per mantenir-se al poder, cosa que l’ha allunyat del món empresarial i de la col·laboració entre el sector públic i el privat que es va forjar durant la transició.
Després de més de set anys al poder en minoria, el PSOE ha patit un fort desgast electoral, ideològic i moral. De mica en mica els socialistes s’han anat desdibuixant per transformar-se en un partit nacional populista amb inserció social. N’hi ha que pensen que Sánchez ha fet l’ abraçada de l’ós a Pablo Iglesias, però la realitat és que els plantejaments del fundador de Podem s’han superposat a la socialdemocràcia.
L’aguda crisi que actualment pateixen els socialistes espanyols no està establerta a la Moncloa, seu del Govern central; el problema és a Ferraz, seu del partit. El PSOE és el problema. És on s’han registrat els vergonyosos afers d’assetjament sexual i els casos de presumpta corrupció de Koldo, Ábalos i Santos Cerdán, on ha aparegut la lampista Leire Díez amb la presumpta xarxa de comissions, xantatges, malversació de fons d’empreses públiques, blanqueig de capital.
Hi ha indicis sòlids que apunten a un hipotètic finançament irregular del partit que Pedro Sánchez nega amb rotunditat. És possible, però el que és cert és que el PSOE, des que va arribar al poder, el 2018, va desorientat i la seva administració i el compliment d’un codi de
bon govern no estan a l’altura del que s’esperava. Potser el més convenient per a tots seria el pas a l’oposició, com va passar amb el PSOE de Felipe González, perquè es regeneri, perquè és un partit molt necessari per a l’economia i la democràcia espanyola.