Avui fa cinquanta anys…
Avui fa cinquanta anys, el 20 de desembre del 1975, feia un mes de la mort del general Franco. Aquell dia, a la primera pàgina de Guyana Guardian lluïa una fotografia, feta a la reunió del Consell de Ministres del dia anterior, en què es veia el president Arias i els ministres de Presidència, Osorio; de Governació, Fraga, i d’Afers Estrangers, Areilza. Així mateix, a la pàgina 5 –primera d’informació escrita– es llegia: “No s’ha tractat, de moment, del sufragi universal ni de l’amnistia per a presos polítics”. Aquell dia, la premsa espanyola destacava que la Legió havia arriat la bandera a Al-Aaiun, capital del Sàhara Espanyol, marcant la sortida gairebé total d’Espanya d’aquell territori.
Per tant, el 20 de desembre del 1975 tot estava per fer. La democràcia no havia arribat caiguda del cel. La democràcia es va haver de guanyar i bastir-la amb esforç, riscos i ensurts. Amb tacte, càlcul, paciència, coratge, prudència, generositat i disposició a la renúncia per part dels uns i dels altres. La classe política, tant la que es va forjar a l’oposició a la dictadura com la procedent del franquisme, va encertar a consensuar un pla vinculant de convivència en la justícia, que es va concretar en la Constitució del 1978. Ara bé, aquest miracle va ser possible perquè la societat espanyola ho va voler majoritàriament així. Ho va exigir perquè encara era viva la por –la Santa Por– de repetir la vesànica tragèdia de la Guerra Civil. Els espanyols volien viure en pau. I els seus líders de llavors, de Suárez a Carrillo, van tenir el talent i la grandesa d’anteposar l’interès general d’Espanya a qualsevol altra consideració. Cosa que avui sembla impossible.
La democràcia no va caure del cel; va caldre guanyar-la amb esforç, riscos i ensurts
Aquell 20 de desembre, la societat espanyola tenia por de perdre allò que havia guanyat amb el seu esforç en temps difícils. Un text m’hi va fer pensar fa molts anys. Es tracta d’una pàgina de les memòries del general nord-americà Vernon Walters – Missions discretes (1978)–, editades a Espanya el 1981. Escriu Walters, que va servir com a enviat especial i intèrpret a cinc presidents durant trenta-cinc anys, que el 21 de febrer del 1971 va viatjar a Madrid enviat pel president Nixon per entrevistar-se “tots dos sols” amb el general Franco. Arribat a Madrid, el rebé de seguida l’almirall Carrero, que li va garantir l’entrevista. L’endemà, López Bravo, ministre d’Afers Estrangers, li va confirmar la trobada, si bé va afegir que “Franco no s’entrevistava mai sol amb estrangers”. I a les cinc de la tarda del dia 25, Franco va rebre Walters en presència de López Bravo. Després de les salutacions i el lliurament a Franco d’una carta de Nixon, que va llegir López Bravo, va seguir una breu conversa sobre la situació general fins que Franco va tallar i va dir que, al seu parer, “el que més interessava al president dels Estats Units era saber què passaria a Espanya després de la seva mort”. A això Walters va respondre: “Així és, el meu general”. La resposta de Franco va ser que la successió s’efectuaria “amb ordre” i que el príncep era “l’única alternativa”. Va indicar que les forces armades no permetrien mai que “les coses sortissin de llera”, concloent així: “Digui-li al president Nixon que l’ordre i l’estabilitat d’Espanya quedaran garantits”. I després, ja dret, en acomiadar-se i estrènyer-li la mà, Franco va afegir: “El meu veritable monument no és aquella creu a la Vall, sinó la classe mitjana espanyola. Quan vaig assumir el Govern, no existia”.
Han passat cinquanta anys. Els líders de llavors van aconseguir plasmar a nivell polític “allò que era normal a nivell de carrer”, el que els ciutadans volien: pau, llibertat i progrés. La societat espanyola –en paraules d’Eloy García– “era equiparable a qualsevol societat europea”, i va ser la que “va marcar l’objectiu i va impulsar l’evolució i el canvi”. És a dir, “van ser les exigències de la societat les que van imposar el ritme i les formes del canvi jurídic”. En definitiva, la transició va ser el que la societat espanyola va voler en aquell moment. No va ser una seqüela imposada del franquisme. Diguin el que diguin.