Amèrica Llatina, cap al trumpisme
OBSERVATORI GLOBAL
L’elecció del pinochetista Kast a Xile per una majoria aclaparadora marca un canvi d’època política. El país que va simbolitzar l’esperança del socialisme democràtic i la solidaritat contra les sagnants dictadures militars ha enterrat la seva memòria. Aquest episodi se suma al triomf de la dreta trumpista a l’Argentina, al Perú, a l’Equador, a Bolívia, al Paraguai, a Hondures i potser en una Colòmbia que reviu l’uribisme. L’esquerra necessita una reflexió profunda que condueixi a una nova política.
Hi ha múltiples causes del seu fracàs. La desigualtat, la més alta del món, ha continuat creixent fins a fer-se insuportable sobretot per als joves. L’economia criminal ha penetrat la societat, l’economia i l’Estat. La violència associada a l’esmentada economia atemoreix la població quotidianament. Fins i tot quan les taxes d’homicidi són relativament baixes (com a Xile), la por de la violència, la inseguretat percebuda, s’ha convertit en la preocupació principal en aquelles grans metròpolis que concentren una proporció creixent de ciutadans. I com arreu del món, els immigrants (l’Altre) són el boc expiatori que encarna l’amenaça a la vida, com ho van ser en un passat mític.
L’emigració massiva de veneçolans que fugen de la pobresa i la dictadura al seu país ha penetrat la psicologia col·lectiva d’altres països molt més que la seva dimensió real. Una hiperurbanització guiada per l’especulació immobiliària i la corrupció municipal, i freqüentment policial, ha deteriorat la vida quotidiana mentre arruïna l’ecosistema i provoca epidèmies diverses.
Però hi ha alguna cosa més. La crisi del patriarcat provocada per la mobilització de les dones pels seus drets ha generat, igual com a Espanya i altres països, una reacció de molts homes, sobretot joves, que no volen renunciar al seu poder mil·lenari. Sexisme, racisme, xenofòbia, nacionalisme, es barregen en un beuratge infernal que es tradueix en l’odi a tot altre i busca una solució en el restabliment de l’autoritat tradicional basada en la força. La corrupció generalitzada de l’Estat i de la classe política deslegitima qualsevol pretensió democràtica, alimenta el cinisme i és un camp fèrtil per a la manipulació a les xarxes socials.
L’esquerra necessita una reflexió profunda que condueixi a una nova política
La crisi de l’Església catòlica, assetjada per múltiples esglésies evangèliques que comercien amb els pobres i fuetejada per la pederàstia, corroeix l’últim refugi espiritual. El campi qui pugui comporta la competència salvatge encoratjada pel neoliberalisme. La por domina la vivència. Mentrestant, els progressistes es dessagnen en conflictes intestins.
Hi ha excepcions a la descomposició de l’esquerra, per bé que la crisi social no té excepcions. Des del punt de vista polític, el Brasil, Mèxic i el petit Uruguai són excepcions a la regla. Significativament es tracta de països en els quals els governs mantenen polítiques redistributives i s’enfronten a la corrupció interna. Però estan amenaçats pel crim organitzat i per grups econòmics poderosos que sospiren per un populisme autoritari.
Lula amb prou feines va sobreviure a Bolsonaro, però manté un pols amb el bolsonarisme, gràcies a uns jutges dignes i a forces progressistes articulades i pragmàtiques. Mèxic ha aconseguit consolidar la reforma política interna que va iniciar López Obrador i que ha legitimat la presidència de Claudia Sheinbaum, clara demostració que un feminisme pràctic pot ser acceptat en la societat. Però la violència policial a Rio de Janeiro o les hordes que van atacar el Palau Nacional a Mèxic mostren que la lluita és i serà cada vegada més dura.
Cada país té la seva problemàtica. Però en tots és essencial que l’esquerra superi categories ideològiques obsoletes i s’enfronti a la por creant una nova esperança que susciti una convivència amenaçada pel caos.