Crema
Qui recorda aquella cançó que, en la meva experiència, es canta només d’excursió o al voltant d’un foc, des del desconeixement general que es tracta d’una traducció de Colours de Donovan, i que fa: “Groc és el color dels cabells de l’amor, al matí, quan surt el sol, al matí, quan surt el sol, és el moment, oh, el moment, millor de tots”, i que continua dient: “Verd és el color de l’herba del prat, al matí, quan surt el sol”, i després: “Blau és el color del cel més pur”...? Fa una estona que contemplo la meva biblioteca i penso que hi afegiria una estrofa que parlés del color crema.
Hom podria arronsar-se d’espatlles i engegar que el color crema és un color avorrit i conservador, que no es mereix ni un vers. Un color insuls i només relativament llaminer. I encara d’un llaminer ensopit. El color de la crema de Sant Josep abans de cremar, del gelat de vainilla orfe, del pa de pessic sense xocolata o del massapà sense nata. Llavors jo, que soc una entusiasta de la rebosteria tradicional, bona, intemporal i senzilla, li diria que tenim en pastisseria gustos oposats. I qui sap si també en llibres.
El color crema és el color dels clàssics, el color intrínsec de la polpa dels llibres
En el meu imaginari, la relació entre literatura i color crema fa referència sobretot a una colla palpitant i estimuladora de llibres que formen part de dues col·leccions; Les Millors Obres de la Literatura Catalana, d’Edicions 62 i La Caixa, i els Penguin Popular Classics. La primera, la tenien els meus pares a casa, a l’abast de la meva curiositat des que tinc ús de raó, i així, obrint llibres com qui fica el dit a una olla, arribo a Ferrater, Rodoreda o Víctor Català. Exemplars de la segona, els acostumes a trobar a la majoria de botigues de segona mà d’organitzacions benèfiques a Anglaterra, conegudes com a charity shops, i els col·lecciono des que vivia a Londres. Així, m’impregno d’Austen, les Brontë o D.H. Lawrence.
El color crema és el color dels clàssics, defensaria jo. El color intrínsec de la polpa dels llibres, el de la pasta de paper i el de les pàgines, que fan aquella olor dolça i irresistible de cel·lulosa i cola. És el color de les galetes de mantega dins una capsa de llauna que t’ofereix l’àvia. Abastables, inalterables i permanents. Que no fallen. Que quan te les poses a la boca penses, que equilibrades, que bones.