Amb el panorama actual, Donald Trump ara troba prioritari construir un arc de triomf a Washington, entre el memorial de Lincoln i el cementiri d’ Arlington. Un arc amb les seves columnes de capitell corinti, l’àtic i les cornises, rematat amb una figura femenina alada, de color daurat, per descomptat. Si fos esvelt i apol·lini, potser Trump hauria substituït aquesta figura per la seva. Però no és el cas.
Queda per determinar la mida de l’arc. Però, entre els tres formats –petit, mitjà, gran–, Trump s’inclina pel tercer, encara que estigui fora d’escala. No se sap quina victòria militar –o quina pau inestable– desitja celebrar Trump amb l’obra. Tant se val: els arcs, des del de Constantí a Roma fins al de Triomf a París, són també un autohomenatge per al seu promotor.
Mentrestant, el president dels Estats Units ha demolit en quatre dies l’ala est de la Casa Blanca per construir-hi un saló destinat a balls i banquets de vuit mil metres quadrats i per a 650 comensals. L’objectiu oficial és disposar d’un espai ampli per a recepcions, amb la profusió de daurats ja assajada en la redecoració rococó del despatx oval, on gairebé tot és daurat: els cortinatges, les butaques, els marcs dels quadres, els bibelots apinyats sobre la lleixa de la llar de foc, les motllures i els angelets del sostre. Però l’objectiu particular de Trump és construir-s’hi un escenari des d’on proclamar urbi et orbi els seus nous plans i atzagaiades, entre fulgors de pa d’or. Perquè sap que en una societat hiperconnectada com la nostra importa més copar els telenotícies que no pas el que s’hi diu.
El president Trump ara troba prioritari construir arcs de triomf i salons de ball
És prerrogativa de cada president decorar al seu gust la Casa Blanca. I és intenció de Trump no limitar-se a la residència presidencial, sinó tornar al passat l’estil arquitectònic dels edificis de l’administració. A l’agost va emetre l’ordre executiva “ Fer que l’arquitectura federal torni a ser bonica”, paràfrasi gairebé paròdica del “ Make America great again”. Diu aquesta ordre que els nous edificis federals (jutjats, seus institucionals, etcètera) hauran de ser dissenyats “seguint els estils clàssics o tradicionals: neoclàssic, georgià, beaux arts, art déco i –agafeu-vos– gòtic, romànic, segon imperi, colonial espanyol o mediterrani arrelat en regions americanes”. Perquè aquesta arquitectura seria –segons l’ordre– la que complau el “públic general”, especificant-se que tal categoria exclou “artistes, arquitectes, enginyers, crítics i professors d’art o arquitectura”. O sigui, els que saben alguna cosa d’arquitectura i, en bona lògica, es van interessar per la del seu temps, ja fos moderna, brutalista o desconstructiva.
L’arquitecte designat per Trump per al seu saló refulgent és James McCrery, que es va formar amb Peter Eisenman, figura emblemàtica del deconstructivisme, però ara afirma que “l’arquitectura moderna és contrària a la creació divina” i edifica esglésies o monestirs. Passar del deconstructivisme al neoclàssic il·lustra el vigor global del reaccionarisme. Però no la seva novetat, i menys a Espanya, país de tradició reaccionària, on fins i tot intel·lectuals que antigament van abraçar el maoisme se senten ara còmodes a la dreta del PP. Una contradicció la té qualsevol? Sens dubte. I aquí en va una altra: Trump, que va encoratjar l’assalt al Congrés, diu que el retorn al classicisme és “necessari per connectar visualment la nostra república amb els antecedents de la democràcia en l’antiguitat clàssica”. Tal qual.
Lee tambiénVida de gos, vida amb gos
Tot poder, dictatorial o democràtic, sol recórrer a l’arquitectura per exhibir-se i, si pot, perpetuar-se. Hitler va encarregar al seu arquitecte Speer el projecte Germània, un Berlín monumental inspirat en l’ordre romà i per cert presidit per un arc de triomf tres vegades més alt que la porta de Brandenburg. Mitterrand va reclutar arquitectes com Nouvel, Pei o Perrault per dissenyar els seus “grans treballs” (incloent-hi un altre arc, el de Von Spreckelsen en La Défense de París, de 111 metres). Veurem si els plans de Trump superen tot això o es tradueixen en una ridiculesa, encara que sigui una ridiculesa daurada, gran, d’una altra època. Com la que ell mateix encarna.