Amb la música a una altra banda, que és Montjuïc
La revista D’aci i d’allà va editar el 1929 un número extraordinari sobre l’ Exposició Internacional de Barcelona en què s’exhibia la muntanya de Montjuïc com un oasi d’arquitectura, art i natura, però on la música no apareixia representada. I això que sabem que hi va estar molt present en aquells anys prodigiosos. Els concerts que es feien amb el monumental orgue del Palau Nacional, avui abandonat i acumulant pols, es retransmetien a través d’un precari sistema d’amplificació per tota l’avinguda de Maria Cristina, per a delit dels melòmans i les melòmanes de l’època.
La música sempre ha sonat a Montjuïc, però va ser la reconstrucció de l’ Estadi Lluís Companys i l’edificació del Palau Sant Jordi, abans dels Jocs Olímpics, el que va propiciar l’assalt definitiu. Hi ha dues dates molt rellevants en aquest sentit: el 13 i el 14 de juny del 1990, quan els Rolling Stones van fer cap a Barcelona durant el seu tour Urban jungle .
L’Anella Olímpica és prou a prop per semblar cèntrica i prou lluny per no revoltar els veïns
Mick Jagger, Keith Richards i els seus col·legues no eren els primers que posaven música a l’estadi –els van precedir els grups que havien participat en la inauguració–, però sí que van anticipar el que havia de venir: el posicionament de Montjuïc al mapa global de les grans gires; els pelegrinatges massius muntanya amunt per participar en el ritual dels concerts; el fomo (la por de ser l’únic que s’ho perd) i les residències, ja que amb el temps s’ha anat fent habitual que els artistes ofereixin més d’una actuació seguida a la mateixa localitat.
Tot i així, cal precisar que, el 1981, Bruce Springsteen ja havia oficiat un concert mític a la falda de la muntanya, sobre l’escenari d’un Palau d’Esports que també ha viscut temps millors.
Que això de conquerir Montjuïc amb la música –com ja havien fet abans l’art o l’esport– era una bona decisió ho certifiquen les dades que acaba de fer públiques BSM, empresa que gestiona l’ Anella Olímpica. El 2025 (vegeu el Viure) s’hi han celebrat 116 concerts, que han atret 1,2 milions d’espectadors, i la previsió per al 2026 és excel·lent, amb actuacions previstes tan diverses com les de Rosalía, Bad Bunny, El Último de la Fila, Eric Clapton o Oques Grasses.
La consolidació del Montjuïc musical té molt a veure amb la feliç ubicació de l’ Anella Olímpica: prou a prop del centre de la ciutat perquè l’accés sigui còmode (l’ Olímpic i el Sant Jordi són equipaments gairebé cèntrics, comparats amb els equivalents europeus), però prou lluny dels nuclis habitats per no revoltar els veïns més sensibles. A tot això s’hi suma ara una gestió més proactiva per part de BSM, que converteix les dues seus en alguna cosa més que simples contenidors. En aquest context se situa la seva aposta per ampliar el Sant Jordi Club perquè pugui acollir concerts de fins a 9.000 espectadors.
Al món cada cop més competitiu de les grans gires, Barcelona també pot treure partit –sap greu dir-ho– d’una desgràcia global: una crisi climàtica que estén més enllà de l’estiu les nits amb temperatura agradable. L’ Estadi Olímpic, ara que el Barça se n’ha anat amb el futbol a una altra banda, té en aquest cas pocs rivals, ja que competidors habituals com el Metropolitano ( Atlètic de Madrid) tenen com a client fix un equip. És el mateix avantatge que té el Palau Sant Jordi respecte a un nou i poderós competidor: el Roig Arena de València, que és la pista del València Basket i disposa, per tant, de menys disponibilitat per a la música.
És una llàstima, però, que el 2026 no pugui tancar-se feliçment un cicle amb l’últim retorn dels Rolling Stones a Montjuïc, just quan farà 50 anys de la seva primera actuació a la ciutat, a la plaça de toros Monumental. Sembla que a Richards, als 82 anys, se li fa molt costa amunt la gira prevista, que també tenia molts números de fer parada a Barcelona. Tot i que, tractant-se dels autors de Time is on my side , no s’ha de descartar mai una última vegada.
