Quin és l’espai vital dels EUA?
Resulta difícil imaginar els generals de l’ Estat Major de l’exèrcit dels EUA concentrant els esforços a controlar els moviments dels seus possibles enemics al voltant de la seva clàssica zona de control més directa, l’hemisferi occidental, el continent americà. Una de les grans novetats, a més de posar el focus sobre els europeus, del recent i polèmic document sobre estratègia de seguretat nacional de l’Administració de Donald Trump.
S’ha parlat molt de com és d’estrafolari centrar les crítiques en Europa, l’aliat més fidel, gairebé servil, de l’amic americà. Però la recuperació tronada de la doctrina Monroe no és menys aparatosa. L’expansió del poder dels Estats Units va començar primer al continent americà, el decadent imperi espanyol va ser una de les seves víctimes més conegudes gràcies a la guerra de Cuba, però els termes en què ho planteja ara Trump són justament contraris, semblen de replegament.
Poden els EUA concentrar les energies en aquella zona, prou controlada des de fa més d’un segle i mig? Els moviment militars en aigües veneçolanes i al voltant de les seves reserves petrolíferes convidarien a respondre que sí. Però en termes més amplis, pensant la qüestió d’una altra manera, quin seria l’espai vital actual dels EUA? L’equivalent al lebensraum alemany de la primera meitat del segle XX?
Hi ha com a mínim un possible antecedent històric en què la cúpula del poder dels EUA va discutir a fons aquesta qüestió. Com en tants altres casos, va tenir lloc durant la Segona Guerra Mundial, un dels episodis més tràgics i crucials de la història de la humanitat. El juny del 1940 Adolf Hitler va passejar, triomfant, pels Camps Elisis. França havia capitulat i els nazis semblaven imparables.
Als EUA, que encara no havia entrat en la guerra, es van activar les alarmes. La perspectiva d’una Europa, Rússia inclosa, dominada pel feixisme alemany, aliena a la influència i la política d’obertura de mercats que preconitza Washington, va sacsejar l’elit del país.
Mentre Trump envesteix Europa, la Xina escala posicions amb sostinguda potència
Com descriu detalladament l’historiador Stephen Wertheim a la seva obra Tomorrow, the World, el president Franklin D. Roosevelt va crear en aquell moment diversos grups de treball precisament per definir possibles àrees geogràfiques d’influència que permetessin als EUA sobreviure amb una certa folgança o comoditat a aquell escenari d’una gran Europa, des del Mediterrani fins a Rússia, controlada per Alemanya. Es van posar sobre la taula diverses propostes, des de la més restringida, el “quart de l’esfera terrestre”, que incloïa Nord-amèrica, Centreamèrica i el nord de Sud-amèrica (el Brasil, Veneçuela, Colòmbia i l’Equador, fonamentalment), al conjunt de l’hemisferi occidental, és a dir tot el continent, la nova doctrina Monroe. Després d’estudiar-les amb detall, es va arribar a la conclusió que no en serien prou per garantir un adequat nivell de vida als nord-americans, ja que no complien les condicions econòmiques òptimes.
Les dimensions de la zona mínima que es considerava necessària va anar creixent, fins a concloure que “si el domini alemany d’Europa es mantenia, els EUA havien de dominar gairebé la resta del món. “El resultat de (...) L’anàlisi va ser una nova proposició en la història de les relacions exteriors dels EUA: havien de tenir un “poder inqüestionable” al món”. I així ha estat fins avui, amb totes les administracions presidencials nord-americanes. Trump ha definit un tomb que ha d’estar provocant xocs tectònics al si dels grans centres de poder del país, especialment, tot i que no només, a les forces armades.
En veritat, al final de la guerra diverses grans zones del planeta van quedar fora del control de Washington, l’URSS i la Xina. Però fins als canvis causats per la caiguda del mur de Berlín i la política de desenvolupament de la Xina de final dels anys vuitanta, les dues economies amb prou feines representaven el 10% de l’economia mundial. Ara, en canvi, només la segona representa més del 20%, a més de ser la més dinàmica i exportadora.
Mentre Trump se centra a dissoldre la UE, en un bon exemple de simetria entre el que el president vol eliminar a dins i a fora del seu país, la Xina de Xi Jinping fa nous passos cap endavant sense complexos. El Financial Times informava ahir que empreses xineses productores de mòbils avançats i de sistemes d’intel·ligència artificial “han millorat el rendiment de les màquines de litografia ultraviolada ( DUV) fabricades per ASML, amb seu als Països Baixos”, un producte estratègic l’exportació del qual a la Xina és prohibida.
En termes estratègics, la Xina es concentra a consolidar la seva zona d’influència per protegir els seus interessos econòmics, una cosa que pot ser letal per als grans grups econòmics dels Estats Units. Però Trump sembla més interessat a disgregar el continent europeu.
Els EUA van analitzar quin era el seu espai vital en veure Hitler passejar per París; van decidir que era el món
Tot i que s’ha de deixar constància que no ha estat Pequín qui ha qüestionat l’ordre mundial vigent. La burocràcia dirigent estava molt còmoda amb l’anterior model, ara qüestionat, d’exportacions massives als EUA a canvi de dòlars. El Banc Central Xinès els atresorava i a canvi lliurava a empreses i ciutadans iuans, no convertibles i, per tant, només utilitzables al país. Aquell poder econòmic ha estat la base del seu poder polític durant les dècades d’expansió. El tancament parcial del mercat dels Estats Units ha obligat Pequín a buscar nous mercats a la resta del món, especialment a Europa. Just quan fabrica a una escala, volum, que està indigestant el planeta. Però l’Administració Trump aparenta haver-se desentès del problema mentre la resta del món espera saber què pensa fer.
