Torró o panettone?
No hi va haver un referèndum domèstic, va passar de cop. Com amb aquelles modes que no ho semblen fins que ja ho han canviat tot, un dia el torró dur i disposat a trencar dents –o tou, o d’autor, de Xixona o d’Alacant o d’Agramunt com els Vicens– va cedir el seu lloc a les nostres taules nadalenques al panettone alt, esponjós, perfumat i estranger. Embolicat en paper fi i el seu pedant discurs italià imprès a l’etiqueta de disseny, va irrompre en les nostres celebracions nadalenques sense haver estat convidat. Innecessàriament solemne. Com donant per fet que les tradicions més nostrades ja no són suficients.
No és que el torró de vores geomètriques i memòria comprimida en cel·lofanes de coloraines desaparegués, cosa que potser hauria estat més digna, sinó que va perdre o més aviat va cedir la centralitat per sempre. Relegat pel seu germà llatí disfressat de millora i modernitat (i el bon rotllo de les fermentacions llargues i la massa mare) va passar de símbol a complement per quedar marginat, entre neules i polvorons, a la safata del “per si de cas”, la safata dels losers. El pitjor és que ara pot suposar una falta (greu) de sofisticació exigir-ne perquè és massa dolç. Massa nostre. Massa allò de sempre. Perquè ens avorreix tot allò que no arriba amb relats renovats.
El que ens va passar amb la pizza, que de tan flexible, individual, ràpida i democràtica va deixar per sempre en un segon pla els llarguíssims xup-xups de l’escudella de diumenge que obligaven a quedar-se, a repetir i a escoltar, ho reedita la febre imparable del panettone, que ¡compte! Parla menys d’Itàlia que de nosaltres mateixos. Perquè delata la nostra necessitat de canviar constantment fins i tot en el que hauria de romandre. Delata la nostra sospita cap allò que es repeteix. Delata la incomoditat que ens produeix reconèixer que hi ha plaers que si no evolucionen és perquè no fa punyetera falta. Relata i confirma la nostra caiguda lliure cap a tot que el que sota falses promeses de lleugeresa ens aparta de la densitat i l’espera.
El torró, tan enganxós i insistent, no admet un consum distret. Dur com la realitat i tou com els records, s’atura als nostres queixals i en l’evocació. No vol ni pot derrotar l’amabilitat del panettone, tan presumit i allunyat de tot compromís. Perquè la seva veritable crisi, la del torró, no és gastronòmica, sinó emocional. Perquè el torró et recordarà d’on vens i el panettone et farà creure que viatges. Perquè el torró no vol ser lleuger. Perquè demana ganivet, temps i la determinació que exigeixen totes les coses que importen de debò. Perquè el panettone, que esmicoles amb les mans, és instagram i el torró, memòria.
