Tres en ratlla
Si continuéssim la tradició, avui seria un dia per comentar-los alguna notícia inventada, si fos possible amb aparences de versemblança relativa, i perpetrar així una innocentada periodística, un gènere que fa anys que ha decaigut perquè, senzillament, moltes de les notícies diguem que reals semblen una broma pesada.
Cada any que passa és una mica més difícil distingir entre la realitat i la simple presa de pèl. I per si no en tinguéssim prou amb l’ordit espès de les xarxes socials, la intel·ligència artificial ha vingut a inundar l’univers digital de tota mena de vídeos falsos però clarament addictius i sensacionalistes. Vivim temps de populisme i traç molt molt gruixut. I ens falta context i reflexió.
Què dirà la història dels nostres tres tirans en exercici del poder: Trump, Putin i Xi Jinping?
Parlem, per exemple, de la matança dels innocents, que avui commemorem. Se suposa que Herodes I, anomenat el Gran, i que va ser basileu, és a dir, rei de Judea, Galilea, Samaria... Sota la tutela de Roma, va ordenar matar tots els nens mascles de dos anys cap avall, a fi de conservar el poder i que no creixés qui havia de ser rei dels jueus. Un assassinat en massa preventiu, per dir-ho en els termes cínics d’avui. Allà tenim els tres mags i la profecia de Jeremies, que va suposar una bona jeremiada per a tants nens degollats. Per cert que hi va haver una disputa pseudoteològica sobre si també es va sacrificar les nenes de tan curta edat o no.
Aquesta matança d’infants, que recorda la història del faraó que vol acabar amb Moisès de nen mitjançant un crim indiscriminat similar, no resulta tan inversemblant en vista del que sabem d’algunes matances dels temps antics. Ara bé, el cas és que no tenim cap constància històrica que el fet, fins i tot circumscrit només a Betlem, es produís en algun moment. Ni Apià ni Flavi Josep no diuen res d’aquest episodi. I en el cas de Flavi Josep, no seria per falta de ganes de deixar clar el caràcter criminal d’ Herodes el Gran, que segons aquest historiador va ordenar assassinar la seva pròpia dona, la sogra, els cunyats i un parell de fills.
Tampoc no figura la matança dels innocents en tres dels Evangelis. Només apareix en el de Mateu i en alguns d’apòcrifs. Però el seu mite va tenir un èxit innegable i va contribuir a deixar clar el caràcter excepcional i miraculós de la vinguda al món de Jesús. Des del segle IV, els nens són sants innocents, màrtirs sense saber-ho en testimoni inconscient de la divinitat de Jesucrist. Això va donar per a una altra llarga disputa, per descomptat.
Herodes I, fundador de tota una dinastia, ha passat així a ser l’arquetip del tirà disposat a qualsevol crim, per més horrorós que pugui semblar, per continuar conservant el poder. No m’estranyaria que, aprofitant el dia d’avui, Núñez Feijóo titlli Pedro Sánchez de nou Herodes. Perquè només li falta acusar-lo de monstre que menja nens...
I tot i això, el Gran va deixar una empremta notable. La consolidació i l’extensió del Segon Temple de Jerusalem o la fortalesa de Masada o el port de Cesarea van ser cosa seva. I si bé va estar subjecte a vassallatge pels romans, el seu poder va créixer i va ajudar que els jueus visquessin un llarg temps de submissió relativa, amb diversos nivells de governança i decisió pròpia.
Dit això, i malgrat el relat aclaparador de la seva crueltat que ha inundat el món cristià de pintures i representacions de la matança, es fa difícil saber qui va ser i com era Herodes.
I un dia com el d’avui un no pot deixar de preguntar-se què dirà la història pròxima i els ja més llunyans historiadors del futur dels nostres tres tirans en exercici del poder. Es comença a estendre la sospita, no puc dir que totalment infundada, que Trump, Putin i Xi Jinping s’han repartit de facto el món. Tot Amèrica, de Nord a Sud, per a Trump. Tot Europa, fins a Lisboa, per a Putin. Tot Àsia per a Xi Jinping. I Àfrica, a ser explotada i repartida, sota domini rus i xinès bàsicament. I amb algun matís més com no acostar-se massa al Pacífic, d’influència dels EUA. Ja us he dit que són dies de traç gruixut. Però la sensació que aquests tres juguen al tres en ratlla és inevitable. I una de les fitxes per cruspir-se, innocents, som nosaltres.