I això va ser quan..., i aquí ve una pluja de quans: Quan Barcelona era una ciutat molt més compartida en barris. Quan el franquisme ho tenyia tot de gris. Quan es vivia molt més al carrer. Quan els diaris eren en paper. Quan les alegries eren escasses. Quan la burla era indolora. Quan existia la ingenuïtat. Quan els nens eren nens. Quan la nostàlgia encara no ens havia arribat. Quan la felicitat era una ostentació. Quan vivíem dissimulant les tristeses. Quan crèiem en alguna cosa. Quan teníem el nivell neuronal de l’escriptura a mà i s’escrivien postals. Quan lluitàvem per un futur millor. Quan la indústria de la publicitat, encara, no ens orientava el consum. Quan no ens creaven falses necessitats. Quan els telèfons servien per parlar. Quan les persones es comunicaven al replà, el celobert o a la cua de l’estraperlo. Quan als busos i tramvies estava “prohibida la blasfemia y la palabra soez”…
Quan encara no parlàvem amb màquines. Quan la gent es moria a casa. Quan hom escoltava els vells. Quan es plorava al cinema. Quan volíem que els homes i les dones fossin iguals. Quan encara no sabíem que la política seria una gran llufa. Quan…
Tot això i molt més, recordant el dia dels Sants Innocents. Per això seria un final massa obvi acabar aquestes línies matusseres amb un “la vida és una gran innocentada”. Però bé, aquí ho deixo.