La guerra de Mark Rutte (i els seus avantpassats)

A Isaac Johannes Rutte (1879-1954), l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) el va agafar ja amb 35 anys. Va patir, com altres neer­landesos, els efectes col·laterals –escas­setat, atur– de la gran conflagració europea, però no va combatre. Els Països Baixos es van mantenir neutrals durant tota la conte- sa, mentre alemanys i francesos –aquests, amb el suport dels britànics– es dessagnaven a les trinxeres del Somme i de Verdun. El kàiser Guillem II no va veure necessari envair Holanda, com sí que va fer amb Bèlgica.

A la Segona Guerra Mundial (1939-1945), els Països Baixos van persistir en la seva neutralitat, però aquesta vegada Hitler no la va respectar. El petit exèrcit de la reina Guillermina va resistir tan sols cinc dies –del 10 al 14 de maig de 1940– l’empenta de les tropes alemanyes i el brutal bombardeig de Rotterdam, després del qual va capitular. Al llarg de la guerra moririen 250.000 neerlandesos, incloent-hi les víctimes jueves de l’ Holocaust. Entre elles, la jove Anna Frank.

Al fill d’Isaac Johannes Rutte, Izaäk (1909-1988), la guerra el va agafar a l’antiga colònia neerlandesa de les Índies Orientals, avui Indonèsia, on treballava per a una empresa comercial. Però no es va deslliurar dels seus efectes. El Japó va envair la colònia el 1942 i va enviar uns 100.000 civils neerlandesos a camps de concentració sota condicions inhumanes (com magníficament recordava en aquestes pàgines la periodista Elianne Ros a propòsit de la història de la seva família). Izaäk Rutte i la seva primera dona, Petronella Hermanna Dilling, van ser internats al camp de presoners de Tjideng, a l’antiga Batàvia (avui, Jakarta), on l’esposa acabaria morint.

Després de la contesa, Izaäk Rutte es va casar en segones núpcies amb la seva cunyada, Hermina Cornelia Dilling, amb qui va tenir diversos fills. El més petit, Mark Rutte ( la Haia, 1967), acabaria sent líder del liberalconservador Partit Po­pular per la Llibertat i la Democràcia ( VVD), primer ministre dels Països Baixos (2010-2024) i, des de fa poc més d’un any, flamant secretari general de l’OTAN.

Si és pertinent parlar dels avantpassats del cap polític de l’ Aliança Atlàntica és perquè ell mateix els va invocar. “Hem d’estar preparats per a la magnitud de la guerra que van suportar els nostres avis i besavis”, va advertir Rutte en to alarmista l’11 de desembre a Berlín. “Som el pròxim objectiu de Rússia”, va afegir, abans de pintar un panorama ombrívol de “destrucció, reclutaments massius i patiment generalitzat”. Amb quina desimboltura es parla de mort i devastació quan la guerra s’observa des de la seguretat del quarter general de l’OTAN i no es tenen fills!

L’ardor guerrer de què, a punt de complir 59 anys, fa gala avui Mark Rutte contrasta amb la seva trajectòria personal. Jove sensible que en algun moment va somiar ser pianista, va eludir fer la mili (obligatòria als Països Baixos fins al 1997) i va optar pel servei social alternatiu proposat als objectors de consciència, que va prestar –segons el columnista Gert Jan Mulder– al Ministeri d’Afers Socials i Ocupació. Una flexibilitat semblant ha demostrat Teflon Mark –malnom que li van adjudicar perquè no se li enganxa res– a l’hora de gastar en defensa. En un altre temps profeta de l’austeritat, avui és un dels defensors més fervents d’elevar la despesa militar al 5% del PIB –tal com exigia Donald Trump– i una de les veus que més alimenta l’ambient prebèl·lic a Europa.

No és que el perill no existeixi. La Rússia de Vladímir Putin és una potència imperialista agressiva i constitueix avui la principal amenaça per a la pau i la seguretat a Europa, tal com ha confirmat la guerra d’ Ucraïna. El nou tsar enyora els territoris perduts de l’antiga Unió Soviètica, que més enllà d’ Ucraïna inclouen els països bàltics membres de la Unió Europea: Estònia, Letònia i Lituània. És lògic que Europa busqui reforçar la seva defensa i la seva capacitat de dissuasió, atès que els Estats Units sembla que es volen desentendre de la seguretat del continent. Però parlar d’una guerra imminent i inevitable és tota una altra cosa.

L’antiga URSS va tardar una mica menys de quatre anys a vèncer l’ Alemanya nazi: els que van des de l’inici de l’ofensiva hitleriana al juny del 1941 a la presa de Berlín per l’ Exèrcit Roig al maig del 1945. La Rússia de Putin fa gairebé el mateix temps que lluita a Ucraïna (el 24 de febrer en farà quatre anys) i no ha aconseguit vèncer un adversari infinitament menys poderós, a qui amb prou feines ha arrabassat el 20% del territori. La guerra, concebuda com una “operació militar especial” que pretenia enderrocar en una acció llampec el president Volodímir Zelenski i col·locar un govern titella, ha estat un fracàs colossal de Putin, que s’aferra a l’annexió del Donbass –la regió russòfona de l’est d’ Ucraïna, en gran part ja a les seves mans– per poder cantar victòria de portes endins. I aquesta Rússia incapaç de doblegar el seu veí és la que ha d’atacar la UE i l’OTAN?

La guerra d’ Ucraïna ja li ha costat a Rússia, un país en greu declivi demogràfic i amb l’economia castigada a causa de les sancions europees i nord-americanes, més d’un milió de baixes –de les quals 250.000 morts–, segons estimacions dels serveis d’intel·ligència occidentals. Fins ara, Putin ha reclutat les seves tropes apel·lant al patriotisme i esgrimint incentius salarials, i no ha dubtat a buscar mercenaris d’altres països, de Corea del Nord a Indonèsia, de Kenya al Nepal, per tal d’evitar una mobilització general que podria enfurismar la nació i ser extremadament perillosa per a l’estabilitat del règim. Anar més enllà seria suïcida. Segur que té ben present que al tsar Nicolau II la desastrosa implicació russa en la Primera Guerra Mundial li va costar la corona. I la vida.