El Barça fulmina la teoria de l’escassetat

Amb el cinturó estret pels errors i excessos comesos anteriorment, el Barça ha tancat un any excepcional, contra pronòstic, si el futbol és el que significa avui dia: un riu d’or pel qual naveguen tota classe d’inversors nord-americans i xeics àrabs, en contra dels seus propis i cínics auguris.

El futbol no es mor, com va dir Florentino Pérez quan va encapçalar la revolució de la Superlliga, ni la gent l’abandona, com va declarar Gerard Piqué quan va assegurar que els clubs acabaran pagant a la gent perquè vagin als estadis. Visions apocalíptiques, en qualsevol cas, propagades pels profetes que més s’aprofiten d’aquests temps cobdiciosos i assisteixen encantats a l’orgia de diners que sacsegen el futbol mundial.

Al Barça li encantaria participar amb tots els honors en aquesta apoteosi i, a la seva manera, es prepara per al desembarcament després de la seva virulenta crisi econòmica, autoinfligida per una pèssima gestió a gairebé tots els capítols. La reconstrucció del Camp Nou no és cap altra cosa que el senyal de la tornada a un àmbit d’influència que va abandonar entre deutes, crisi social, exili interior i el desconcert que va provocar la caòtica sortida de Leo Messi, el millor futbolista de la història del Barça, probablement el millor de la història del futbol.

Tots els indicadors col·locaven el Barça no en una extenuant travessia del desert, sinó en un gravíssim problema d’indefensió davant els seus tradicionals parells, regats per rajos de diners mai vistos al futbol. Va fracassar l’agafador de la Superlliga i el Barça es va enfrontar al més ombrívol dels panorames, obligat a sobreviure a la seva Sibèria particular.

Es tanca el 2025, un any clau per als futurs analistes del futbol, amb algunes derivades sorprenents. Alguns dels clubs que més han invertit en fitxatges –Liverpool (500 milions d’euros), Manchester United o Reial Madrid, tres dels més poderosos del planeta– es pregunten per què s’han gastat tant per obtenir molt poc o gens.

Es pot parlar de miracle del Barça, condemnat a abandonar la seva vida de luxe i desenfrenament econòmic des del primer any de la pandèmia, precedit pels malbarataments a les temporades prèvies. Quin futur li esperava a l’equip, i per extensió al club, en una gestió que l’extreia dels plaers del mercat i l’obligava a viure amb el que portava posat? Segons les teories actuals, cap equip no estaria menys capacitat per a l’èxit que el Barça.

Fins a la seva discutible però tolerada palanca del 2022 – Lewandowski, Koundé i Raphinha–, es va entendre com una pesca de bons, però secundaris valors al mercat global. El temps ofereix un altre veredicte: s’ha revelat com una extraordinària collita, apuntalada ara pel fitxatge de Joan Garcia, una ganga per als temps que corren. El Barça va acabar funcionant molt malament en l’abundància. Entre altres coses, va desdenyar la seva pròpia cultura. Durant gairebé 10 anys, va abusar de fitxatges improductius i caríssims. Fins i tot els cars i bons, van perforar el club com un torpede. Neymar va ser el cas més flagrant. El planter servia per presumir, però no per aprofi­tar-lo.

A força de fer el mateix que els altres i de cometre errors que els altres no concedien, el Barça va menysprear la part més substancial de la seva identitat, la que ha produït els seus millors equips i l’admiració general els últims 35 anys.

Sense diners, si més no en els nivells exorbitants d’altres clubs, el Barça ha tornat per obligació a la seva vella cultura. És un equip jove, edificat sobre el seu fastuós planter i apuntalat per un petit grup de futbolistes que no van tenir por dels temibles pronòstics que planaven sobre el club. Les pitjors circumstàncies han portat el Barça a navegar contracorrent. Hi ha navegat amb compte i bon ull. El resultat és a la vista: l’any del Barça ha estat per emmarcar. El mateix li serveix com a lliçó.