El jugador que no és a la taula

Any nou, vida vella. Si més no pel que fa a la política. El canvi de dígit, del 5 al 6, no serà més que això. No es repartiran cartes noves al gener. Cada jugador procurarà rendir les que ja té a la mà tan bé com pugui i sàpiga. Sabent que hi ha algú que no està assegut formalment a la timba però que té a la seva mà tombar el tapet en qualsevol moment. Ens referim, esclar, a la justícia.

Un dels asos del Govern central és el nou sistema de finançament autonòmic que ha de veure la llum tot just iniciar-se el 2026 i del qual ja s’han anat filtrant alguns aspectes per crear l’ambient propici perquè, almenys d’entrada, sigui ben rebut per l’espectre sobiranista. Com que el dimoni s’amaga en els detalls, no serà fins que es doni a conèixer del tot que es podrà fer una lectura holística del seu contingut. Però el més probable és que, amb independència de quant hagin d’arrossegar els peus els partits nacionalistes, pugui presentar-se almenys com una millora prou substanciosa per obligar-los, si no a celebrar-ho, sí almenys a situar-se en la lògica del més val un ocell al puny que una grua lluny.

Aquesta quadratura del cercle que intenta el govern, i que inclou oxímorons com ara que la singularitat sigui universalitzable per a totes les comunitats autònomes, trencaria el mantra de submissió i inacció en què l’oposició ha intentat atrapar l’ Executiu des que Junts va abandonar explícitament l’ escamot de la majoria d’investidura. A més de servir per donar compliment a la paraula donada, un nou sistema de finançament canviaria la percepció que Sánchez està enrocat a la Moncloa només per sobreviure. Els fons europeus i el retorn de Carles Puigdemont, si finalment passés, són també cartes en mans dels socialistes per intentar donar al 2026 una pàtina de transformació. Espanya en marxa en l’ordre territorial i en l’econòmic!

El PP continuarà amb l’únic comodí del col·lapse moral del sanchisme . Així ho ha acreditat Fejóo en el seu balanç de final d’any. Immunes a la teoria que el veritable beneficiari de tanta agressivitat popular contra el sanchisme és Vox, aquests continuaran insistint en la corrupció generalitzada de l’Administració socialista. Les eleccions extremenyes han confirmat, i molt probablement passarà alguna cosa semblant en els comicis aragonesos, les hores baixes del socialisme. Que això no comporti un enlairament notabilíssim del PP està interioritzat a les files conservadores. Per això hem sentit el líder popular expressar-se amb molta claredat aquesta setmana: el cordó sanitari del PP és amb Bildu, no amb Vox.

Contra el que pugui semblar a primera vista, ja que competeixen per una part del mateix electorat, al PP li convé la naturalitat més gran en la seva relació amb la ultradreta. Bàsicament perquè, quan arribin les eleccions, l’efecte estigui totalment descomptat i l’amenaça de l’esquerra dient que “ Abascal serà vicepresident” tingui el menor efecte mobilitzador possible.

Tampoc la resta de formacions polítiques no vestiran robes noves el 2026. A l’esquerra del PSOE s’agreujarà el guerracivilisme clàssic d’aquest espai a mesura que vagin passant els dies, esperant el miracle d’una unió impossible. Al PNB nedaran menys i guardaran més la roba, com ja han estat fent l’últim semestre. ERC continuarà vivint entre la necessitat de criticar el PSOE mentre li fa massatges, i Junts, abonat al cop de volant. Qui més fàcil ho té és Vox, que en té prou de continuar enverinant l’agenda i prometent que el Cid està a punt de tornar reencarnat en Abascal per iniciar una segona reconquesta.

Però la legislatura depèn del jugador que no és a la taula. S’ha vist també aquests dies amb la insistència del PSOE que els seus auditors ja han certificat que el partit no s’ha finançat il·legalment. Necessiten els socialistes que així sigui, perquè una acusació d’aquesta índole probablement portaria la legislatura al col·lapse. Però encara salvant aquesta pilota, qui sap. Tampoc el 2026 no serà diferent en aquest sentit: un altre any de tribunals.