Per fi sola!
Enfin seule! ( Per fi sola!) Es titula un llibre francès recent, del qual diu la contraportada: “Les dones han trigat segles a conquerir el dret d’estar soles, d’alliberar-se de la vigilància del pare, del marit, de la societat. Avui, per fi, ho poden fer. Però la seva solitud continua estant mal vista. Fins i tot per elles mateixes, que sovint la viuen com un patiment o un fracàs”. Barrejant anàlisi històrica i relat personal, Lauren Bastide ens convida a canviar la nostra mirada sobre aquelles dones que no necessiten ningú... O almenys, ho intenten.
Ens sona...? I tant que ens sona. Fa gairebé trenta anys, Carmen Alborch va donar la campanada amb un llibre que va marcar una generació: Solas (1999), que contenia el mateix missatge; i mentrestant, n’hi ha hagut molts més, com el best-seller de Kate Bolick Solterona (2015). Com explicar aquella repetició? Ens hem quedat estancades, sense anar endavant ni enrere? Per curiositat, investigo una mica. I fins i tot limitant-me als tres últims mesos, m’apareixen un munt de coses. Per exemple: Un article de The New York Times, “Raons per posar punt final a un matrimoni llarg i, en general, bo” que s’ha fet viral. Em recorda una novel·la noruega que vaig llegir fa poc, Una familia moderna, que explica més o menys el mateix: després de dècades de conviure sense grans problemes i amb tres fills, una dona i un home septuagenaris decideixen separar-se, només per conèixer altres modes de vida.
Un altre article viral: “Tenir nòvio s’ha tornat una cosa incòmoda?”, publicat a Vogue. Pel que sembla, si a una influencer sense parella (o que, si en té, no la mostra a les xarxes socials) se li acut presentar un nòvio, el seu públic cau en picat. Li va passar a una tal Z, una xinesa amb onze milions de seguidors: va posar un post en què sortia amb un senyor i anunciava el seu embaràs, i dels onze, de la nit al dia, en va perdre quatre.
Per la seva banda, The Free Press es pregunta: “Ha deixat de ser una tragèdia el divorci?”. Abans, recorda, “era una cosa greu i trista...”, però ja no. Ara hi ha qui ho celebra: ho veiem en algunes pel·lícules (Mi fiesta de divorcio, de Hughes W. Thompson, 2019, Volveréis, de Jonás Trueba, 2024...) I fins i tot hi ha empreses especialitzades a organitzar divertits i alegres “funerals del matrimoni”.
El dilema no és entre una orgullosa solitud o les fórmules tradicionals: hi ha moltes coses als costats
Tot això, en realitat, no és sorprenent. Com explica Almudena Hernando en un assaig fonamental, La fantasía de la individualidad (2018), la modernitat comporta individualització. Una cosa que, tot i això, els resulta difícil a les dones, a qui se’ns demana “de ser per als altres”. Per a nosaltres, la individualitat és tota una conquesta. No és casual que Soles es publiqués pocs anys després de Cómo ser mujer y no morir en el intento (Carmen Rico-Godoy, 1991), un llibre que denunciava, encara que fos amb humor, la servitud que la parella o família tradicional imposa a la part femenina.
Però la pregunta, ara, és: des d’aquí, on anem? Quin futur, no dic “ens espera”, perquè l’avenir no és una cosa que existeixi i simplement s’aproximi, sinó que depèn de nosaltres (dones i homes); quin futur volem? Potser (sé que m’aventuro en terreny relliscós) dones i homes, però sobretot dones –perquè en nosaltres és un procés més deliberat, i amb un preu més alt–, tenim la vista tan fixa en la llibertat i l’autenticitat que oblidem tota la part bona de la relació entre persones. La companyia, l’ajuda, el compromís...
A mi m’ha influït molt, no ho nego, una experiència personal. De jove, i com a feminista, estava convençuda de la necessitat d’abolir la família. Però va resultar que, de gran, vaig adoptar –amb el meu marit de llavors– un nen, traient-lo d’un orfenat. A través dels seus ulls he vist el que suposa, en la realitat –no en l’abstracció ideològica– no tenir, literalment, família... En tot cas, el dilema no és entre anar endavant cap a una orgullosa solitud, ni enrere cap a les fórmules tradicionals, sinó que hi ha moltes coses als costats. Des d’acolliment temporal de menors, fins a habitatges col·laboratius per jubilar-se amb amigues i amics, passant per diferents relacions familiars o tota mena d’associacionisme.
Persones que “no necessiten ningú”?... Algú va preguntar una vegada a l’antropòloga Margaret Mead quin era el primer signe conegut de civilització. Alguna eina, com la destral de sílex?... No, va contestar ella: un fèmur trencat... I curat. Un ésser humà que va poder sobreviure gràcies al fet que d’altres el van cuidar. Com tothom.