Un debat inajornable
El 2026 arrenca amb un Govern espanyol que ha convertit la resistència en programa i l’espera en estratègia. Pedro Sánchez encara un altre any polític amb l’objectiu principal d’aguantar malgrat no tenir pressupostos, estar envoltat d’escàndols de corrupció, entrar en un cicle electoral advers –Extremadura ha estat el primer avís– i continuar sense una majoria estable que li permeti aprovar res amb certa normalitat al Congrés. Ja en el tercer any de legislatura, el balanç parlamentari és pobre. Cada votació és una negociació diferent i cada llei exigeix un nou exercici de funambulisme i més quan molts dels socis de la investidura, tots igual d’imprescindibles per sumar majoria, competeixen entre ells.
Per mantenir vigent la legislatura, Sánchez ho haurà de fiar tot a dues carpetes que resulten molt incòmodes en la política espanyola, però són les úniques capaces de garantir els vots dels independentistes catalans: el nou model de finançament autonòmic i l’aval definitiu del Tribunal Constitucional a la llei d’Amnistia. Però de totes dues, com sempre, la més difícil és el finançament, que és l’autèntica línia vermella de la política espanyola. L’amnistia admet debat, discrepància i relats per a tots els gustos, però el finançament obre la caixa dels trons i sempre dispara els discursos inflamables contra Catalunya. Aviat ho veurem.
El debat actual sobre el nou model de finançament està sobre la taula per la condició imposada per ERC, l’agost del 2024, per donar suport a la investidura de Salvador Illa. I abans, el novembre del 2023, ja van pactar la condonació d’una part del deute del FLA per investir Pedro Sánchez, una operació que, si no hi ha sorpreses d’última hora, rebaixarà el deute de Catalunya en uns 17.000 milions. Però aquesta important quitança no és el substancial. El tema de fons és el sistema de finançament, i els d’Oriol Junqueras s’han plantat i exigeixen a PSOE i PSC que compleixin els seus compromisos. De com acabi tot això no només en depèn la continuïtat de Pedro Sánchez a la Moncloa, sinó també l’estabilitat del Govern de Salvador Illa a Catalunya.
La prova del cotó fluix de fins a quin punt el finançament és un tema extremadament sensible és la reticència permanent, tant de governs del PSOE com del PP, a publicar les balances fiscals. Posar les dades negre sobre blanc, tant se val quin mètode de càlcul es prengui, sempre té la mateixa conclusió: Catalunya rep molt menys del que aporta. Les darreres dades publicades per la Generalitat el 2021 estimaven un dèficit fiscal entre 14.500 i 20.200 milions d’euros anuals. Ni més ni menys que el 8% del PIB català cada any.
Si el model de finançament embarranca, la legislatura té els dies comptats
El mateix president Illa ha defensat obertament l’anomenat principi d’ordinalitat per rebre en funció del que s’aporta. La idea és simple i raonable, però la realitat és molt diferent. Avui Catalunya ocupa el tercer lloc entre els territoris que més aporten al sistema, però cau fins al desè després del repartiment. I no és una anomalia puntual, sinó una constant que es repeteix any rere any i dècada rere dècada, emparada en una solidaritat que, segons sembla, ha de ser perpètua i sense data de caducitat.
Obrir el meló del finançament només és políticament viable si al final no hi surt perdent ningú en termes absoluts. Ara, les xifres macroeconòmiques acompanyen i això ha permès a l’Estat tancar l’any amb un rècord històric de recaptació d’impostos que arribarà als 325.000 milions. Una cosa diferent és si aquesta bonança es tradueix en una millora real de la renda disponible de les famílies o en una moderació del preu de l’habitatge, cosa que lamentablement no passa. Però des del punt de vista estrictament pressupostari, hi ha prou recursos per plantejar un repartiment més equitatiu, tornant més capacitat financera als que més aporten sense que ningú hagi de rebre menys del que ja rebia.
Si el model de finançament embarranca, la legislatura té els dies comptats i s’obrirà una altra etapa política agitada, previsiblement amb un Partit Popular disposat a ballar la música que Vox decideixi. El 2026 comença amb bons desitjos i vells problemes. Molta salut i bon any nou a tothom!