Un any, mitja vida
A mesura que passen els anys, és inevitable ordenar i col·locar el poc o molt que recordes i que saps del món que va ser i ja no hi és. Arriba el primer dia del mes de gener, es depassa aquella línia fictícia i la vida d’un sembla la segona meitat d’un llibre que s’hagués partit pel llom. La primera meitat deu haver caigut a terra perquè l’has perdut. Recordaràs trossos, escenes, personatges, potser línies de diàlegs que segur que t’inventes. Els personatges de la primera part d’aquell llibre no apareixen en la segona. Els d’aquesta no apareixien en aquella. Potser algun nom, algun domicili, poca cosa més. Han mort
els actors, se’ls ha empassat la ciutat, no els entens, tampoc la trama, ni qui eres tu. Sort de les cançons. Elles sí que hi eren. Elles sí que recorden. Sort de gent com Robe Iniesta.
Què faríem a la nostra primera part del llibre amb el que va passant en aquesta segona. Potser aniríem a protegir abans, més i millor el que destruïm o potser ho destruiríem amb prou temps per construir el que ara anem aixecant. Em pregunto si els nostres vells col·legues i amors encara pensen en nosaltres. I si ho fan, per què no escriuen, per què no ens busquem.
Sort de les cançons; elles sí que hi eren, elles sí que recorden; sort de gent com Robe Iniesta
La nostàlgia és joc de tramposos. Res no va ser millor ni pitjor. Tampoc no és que tot estigui per fer o ja espatllat, sinó que som diferents cada dia. Ens n’anem a dormir cada nit sent uns i es desperten uns altres al matí. Cada vegada costa més de reconèixer-se. Sort dels gossos i les manies. I, per descomptat, de les cançons. Com les d’en Robe, que m’han fet ressuscitar gent de la meva primera part del llibre, nits fredes i pisos lletjos, pobres i desesperats. Moments que et colpejaves per fer-te mal, sentir i, d’alguna manera boja, protegir-te. Vaig recuperar en les cançons aquells amics lleials que et venien a buscar a casa i aquells embolics que eren ulls en un passadís llarg quan tancaven la porta del carrer, abans d’anar cap a l’ascensor.
Acabem sent ombres els uns per als altres, però avui som vius. I demà nosaltres sent uns altres. I així els dies que siguin perquè “el món és ple de fulles i plomes, i de consol i instrucció”, com va escriure Mary Oliver. I les cançons, esclar.