La família per Nadal
Sembla que s’esmicola, però aquí segueix: la família. Qui sap si amb els vents que bufen tornaran a donar-nos números per família nombrosa. Blanca i catòlica, per descomptat. Arriben les festes i la família ens espera al final del passadís, com Pennywise. Potser esperaves la seva demolició, però el cert és que has estat tu el demolit. Cadascú amb la seva biografia, però l’arc nadalenc que va de nen entusiasta, adolescent rebel, jove ressacós, adult cínic, divorciat desubicat a xofer de la teva mare vídua és terrible.
Ho vulguis o no, les falles geològiques familiars ja es mouen abans de festes. Peticions, agendes, convidats amb cadires de casa, talles de pantalons, àpats, sopars en taules que semblen haver-se encongit, ja que ja no és tan fàcil gestionar el coixinet del teu braç esquerre, enfilar amb facilitat l’anxova sense fer caure amb el colze dret la sopera. Els llocs en aquella taula no es deixen a l’atzar. Quan envelleixes, la teva posició queda més a prop de la cuina i al costat de la teva mare vídua, amb la qual cosa l’Èdip que creies superat et regurgita amb la carn d’olla i et sents, depèn, o bé com aquell nòvio cubà de Sara Montiel o com el germà de la sèrie Me llamo Earl. Res greu si tens la sort de no tenir en la família un ens pseudohumà que es vol canviar de cotxe, votar l’extrema dreta o vendre Lamine Yamal.
Ho vulguis o no, les falles geològiques familiars ja es mouen abans de festes
La família és com haver nascut a la presó o en un zoo. No ets res fora i ets massa dins. Però depèn del company de cel·la, la fuga no és una opció sinó un deure. El menú de temes és aterridor: Sánchez, Trump, Negreira, Miguel Tellado, Orriols, el premi Planeta, Veneçuela, Vox, terraplanisme, Xabi Alonso, ser autònom, Errejón o mil senglars morts.
Per tot això, no seria sobrer enviar prèviament a la família un extracte de la ja cèlebre carta prenadalenca de Johanna, la soferta mare del filòsof Arthur Schopenhauer, al seu fill, en què li deia que “podràs quedar-te a sopar amb mi sempre que deixis aquell empipador gust teu per la disputa que tant em crispa, igual com aquelles lamentacions sobre el món neci i la misèria humana que sempre em fan passar mala nit i tenir somnis desagradables, que ja saps que a mi m’agrada dormir bé”. Johanna Schopenhauer és l’actitud.