Bon 2026?

Bombardejats per balanços, tendim a oblidar les qüestions no resoltes. I malgrat que són moltes, i rellevants, en tots els àmbits (local, nacional, europeu o internacional), aquests primers dies del 2026 voldria cridar l’atenció sobre alguns dels reptes que afronta la UE.

Primer, conflicte EUA-Europa. Allà les espases, després de l’acord de l’agost, estan enlaire: mentre la Comissió multa tecnològiques americanes i manté la legislació que ho permet, els EUA amenacen amb noves sancions aranzelàries o en posen en marxa d’altres, com ara la negació de visats a polítics com l’excomissari europeu que va posar en marxa aquesta normativa. Ja veurem com acaba tot, però tinc el pressentiment que els europeus acabarem cedint una vegada més.

Segon, profundes diferències entre Europa i els EUA sobre el futur d’ Ucraïna. Potser el 2026 comporti el final del conflicte. Tant de bo. Tot i això, tot apunta al fet que, sigui quin sigui l’acord, no afavorirà les posicions europees. Sumin-hi el corol·lari de més despesa en defensa, en competència amb recursos públics destinats al benestar, com ara sanitat i pensions.

Tercer, tensions amb la Xina pel dèficit comercial i el suport a Rússia. Sobre el primer (uns 300.000 milions d’euros), fins avui la sang no ha arribat al riu i s’ha acabat amb escaramusses poc rellevants en aliments, minerals o béns industrials. Tot i això, que la Xina hagi aconseguit 1 bilió de dòlars de superàvit comercial el 2025 apunta a l’augment de les vendes, en part no poc important, cap a la UE. A més, el suport a Rússia, tant si agrada més com si agrada menys, continuarà, cosa que tampoc no augura res bo per a nosaltres.

Finalment, lluita contra el canvi climàtic, creixement i regulació. L’any passat ja va contemplar un canvi de la Comissió suprimint prohibicions per al vehicle de combustió, en línia amb les concedides el 2024 al sector primari i el fet de posposar l’aplicació de certes regulacions. Un canvi que forma part de l’inevitable desmantellament de moltes de les que han presidit l’economia europea les últimes dècades: la competència xinesa i la nord-americana ho fan inevitable. De fet, l’amenaça de Macron a la Xina amb fer servir tot l’arsenal proteccionista de la UE ve amb l’exigència de reformes internes que ens facin més competitius.

Els EUA, la Xina, Rússia, clima, regulació..., aspectes que remeten a la pèrdua de competitivitat i creixement de la UE. El nostre vell món es dissipa lentament, com va afirmar fa poc la presidenta del BCE, Christine Lagarde, cosa que s’assembla bastant a la tesi del filòsof Massimo Cacciari, exalcalde de Venècia, quan afirma que assistim al fracàs d’Europa. Potser és així. En tot cas, el 2026 no serà gaire diferent per a nosaltres, batallant entre el baix creixement i l’angoixa pel desplaçament del centre de l’economia global al Pacífic. Bon any!