Sense pietat
Com a grans micos, diria que el millor que hem fet és organitzar mecanismes que ens ajuden a no quedar tirats si les coses van mal dades. Quan tot es torça. La idea és tan fabulosa que s’ha desenvolupat només en petites àrees del planeta, i no del tot, des de fa menys d’un segle. Hi ha a més un munt de simis que no ho veuen clar; això d’ajudar-nos els uns als altres, sense conèixer-nos de res, els provoca una ira estranya.
Per sort, en aquest tros de terra hi ha estructures que protegeixen les persones, també si són negres i pobres. Gràcies a això s’ha aconseguit, per exemple, reallotjar els més de 200 migrants que va deixar a la intempèrie, en ple hivern, amb un gest de terror nadalenc dels que fan història, l’alcalde despietat de la ja cèlebre Badalona. Serà difícil oblidar la postal glaçada dels desgraciats que van passar el Nadal cristià del 2025 sota el pont de l’autopista C-31.
Com oblidar la postal glaçada dels desgraciats que van passar el Nadal sota el pont de la C-31
La bona notícia és que el Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat s’ha ocupat de pal·liar la bestialitat d’un Consistori –que semblaria d’extrema dreta i tanmateix només és del Partit Popular– sustentat per 50.185 votants que potser se saben tocats per alguna mena de dit diví que els fa immunes a l’adversitat. Persones que se senten més segures –paradoxes de la vida– en un món sense protecció social ni empara ni res. Un món ben boig, curiosament semblant, en aquest sentit, al que van abandonar a la desesperada i jugant-se la vida els migrants desallotjats. És curiós que l’absència de sistemes de protecció social i el consegüent desemparament que pateixen la majoria dels països africans, tot d’una aquí sigui, vist tot plegat, l’objectiu de les nostres polítiques antiimmigració africana. Cadascú a la seva sort.
No és sobrer recordar a les persones que se senten incòmodes amb els excessos dels drets humans que hi ha àmplies zones del planeta on ja hi ha el país dels seus somnis. Se’ns ocorren diverses nacions africanes –just d’on fugen aquests migrants desallotjats– on podrien viure felices, sense que ningú els obligui a compartir un bri de la seva riquesa natal amb uns morts de gana. Un bucle estrany. El món despietat dels seus somnis ja existeix i ens atrevim a aventurar que rep amb els braços oberts.