Miracle a la dutxa
A la dutxa em vaig posar a pensar al meu aire. És dels pocs llocs on el cap va per lliure, gairebé l’últim reducte de desconnexió. El cas és que em vaig fer un repàs nadalenc. Vaig pensar en algunes coses que aquest any podria haver fet més bé. Aviat el vapor i la meva nebulosa temporal em van portar a revisitar tota la dècada. Vaig recordar frases que m’estimaria més no haver dit. Coses que faria d’una altra manera. Amb més delicadesa. O menys. Em vaig ensabonar els braços pensant en errors que havia comès a la feina. Amb el xampú al cap em va venir a la ment algun amic que es va distanciar. Alguna disputa evitable. Una amiga perduda. La vaig trobar a faltar fregant-me el ventre amb ràbia. Vaig pensar si podria haver aturat l’espiral de malentesos que va acabar embrutant-nos. Vaig plorar els meus morts d’aquesta dècada amb xampú als ulls. Vaig pensar en tot el que no els vaig dir. Vaig desitjar amb fúria reviure els últims deu anys de la meva vida i arreglar-ho tot. Ho vaig anhelar amb tanta força nadalenca que les busques del rellotge van girar al revés dins del meu crani espurnejant. I vaig saber que quan sortís de la dutxa seria al 2015.
Immersa en un esperit nadalenc brutal, s’obria davant meu la possibilitat de rebobinar una dècada. Modificar el que em donés la gana, amb coneixement de causa. Vaig saber que quan sortís del lavabo la meva família, en la inòpia, seria deu anys més jove. I jo mateixa, disposada a esprémer tot el suc a aquesta segona oportunitat.
Tornar al passat seria el malson d’intentar recordar cada segon per calcar-lo
Però tancant l’aixeta em vaig quedar glaçada. Tornaria a veure els morts, sí. Però què passaria amb els vius? No seria una temeritat moure la peça més petita del delicadíssim dòmino que ens ha fet arribar amb vida fins avui? Què passaria amb tot el que està raonablement bé en el nostre present si jo canviava qualsevol diminut gest de la cadena que ens ha portat fins aquí? Terroritzada, vaig pensar en el desastre que podia desencadenar el fet de sortir de casa, qualsevol vespre, cinc minuts abans. Vaig entendre que en aquesta segona oportunitat només voldria repetir al mil·límetre la primera, malgrat tot. Acariciar el cabell del meu fill en el mateix instant, fer xarrups idèntics de cada cafè, agafar el mateix tren.
Tornar al passat seria el malson d’intentar recordar cada segon per calcar-lo. Vaig obrir l’aixeta de l’aigua calenta i em vaig ensabonar de nou de cap a peus amb l’esperança de parar el miracle.