El ball
La reflexió intimista i socialitzada, profunda o superficial, al voltant del temps és inevitable amb el transitar d’un any a l’altre. Una barana on agafar-se per guanyar seguretat en el caminar per la immaterialitat dels dies. Talls enmig d’una línia continua infinita que ens permet abraçar la falsa il·lusió que són els rellotges els que han inventat el temps.
Són dies de bons propòsits. Cadascú els seus. Perdre pes, aprendre idiomes, deixar de fumar, visitar més sovint el gimnàs, passar més temps amb la família i els amics, donar importància a les petites coses o deixar de procrastinar.
Aquest catàleg aspiracional, que tendeix a l’infinit, té en la culpa i en la necessitat de redempció que aquesta porta aparellada el seu principal aliment. Des d’aquesta òptica, l’agulla del rellotge marcant el darrer segon d’un any no és més que una cerimònia religiosa a la qual Déu no està convidat. Una comunió sorollosa de raïms oficiada per presentadors de televisió a través de la qual pretenem conjurar-nos per ser millors i més afortunats els dies que han de venir.
Aquest enfocament netament transformador del futur és més comú entre les generacions que tenen el compte corrent de temps fins a dalt. Amb el pas dels anys arriba, si no la saviesa, sí almenys el realisme que imposa l’experiència tantes vegades viscuda. I sobretot l’assumpció del temps com un bé del qual es frueix a crèdit sense saber en quina data es tancarà l’aixeta que l’abasteix.
Canvien llavors els desitjos d’Any Nou, que tendeixen a la conservació més que al perfeccionament o a la transformació radical. A partir d’un cert punt, qui més qui menys ja té consciència de què significa la finitud de la part física. Per això, arribada la tardor de les vides i respecte a un mateix, n’hi ha prou amb desitjar que les coses continuïn com estan. Les peticions i desitjos més ambiciosos es formulen igual, però els beneficiaris són més aviat tercers, particularment fills i nets, o qualsevol que compleixi amb l’encàrrec involuntari de transcendir-lo a un mateix.
Arribada la tardor de les vides, n’hi ha prou amb desitjar que les coses continuïn com estan
Operen diferències similars també en el pla col·lectiu. Cada generació celebra coses diferents la nit del trenta-u de desembre. Els més grans gaudeixen d’haver-se alçat victoriosos davant del temps un altre any. Per contra, els joves, que donen per feta aquesta victòria com la cosa més natural del món i que encara no tenen el temps per rival, celebren únicament tot el que ha de venir. Naturalment també hi ha les generacions de trànsit, amb un peu a les dues bandes, ja que el procés de mutació és lent, gradual i gairebé imperceptible, sense que mai culmini del tot.
Contra el que pot semblar, aquestes formes d’afrontar un any nou, o fer balanç del que hem deixat enrere, no tenen res a veure amb l’optimisme i el pessimisme. Són senzillament la plasmació natural del lloc on cada individu i cada grup es troba en el seu periple vital. Així ha estat sempre. El jove que adopta un aire envellit, o el vell que se submergeix en piscines de gel per aferrar-se a una jovenesa impossible, habiten rere la màscara les mateixes pors i les mateixes esperances que els seus respectius coetanis. En realitat cadascú està, deixant els imponderables de la salut mental, on ha de ser.
La pista de ball, real o simbòlica, que dona inicia al nou any ofereix una panoràmica multigeneracional que esdevé gairebé un miracle. Un espectacle de tots els estadis vitals de la humanitat. Uns veuen des del cim el que són i el que han estat; els altres, des de l’ascens, allò que són i un dia seran. I encara que la música que soni als seus caps no sigui la mateixa, sí que ho és la necessitat de fer front a la incertesa que sempre viatja asseguda al costat nostre. Nens, joves, adults, madurs, grans, vells, disposats a renovar els vots del desafiament diari que és la vida. Com una caravana de peregrins o una expedició d’exploradors que camina cap a un terreny ignot i conegut alhora.
En això, no més però tampoc menys, consisteix el ritual de l’any nou al qual aquest article arriba amb dos dies de retard. Bon desafiament, lector. Tant se val quina música us toqui ballar.