Sobre les onades gegants
Lord Byron es va avançar al seu temps tant pel que fa a la seva manera de viure com a la seva obra. Per la seva hàbil gestió de la fama, hi ha qui el considera la primera celebrity de la història. Quant a l’escriptura, el seu mestissatge d’estils i registres el converteixen en un poeta que va saber obrir camins. Però si l’ invoquem aquí és perquè va fer del mar un espai poètic i, en concret, perquè és l’autor de dos versos –del llibre del 1818 Childe Harold’s pilgrimage – que acabarien sent profètics: “L’home assenyala la terra amb ruïnes: el seu domini / s’atura a la riba”. Analitzar aquesta reflexió és tasca dels crítics literaris però, diverses dècades de canvi climàtic després, sí que podem valorar lliurement la clarividència dels seus versos: els humans no només no hem sabut controlar millor el mar, sinó que, en alterar el clima, l’hem fet cada cop més ingovernable, fins al punt que ara amenaça de reduir a vestigis (“ Man marks the earth with ruin”) tot el que hem edificat al litoral.
Perquè les onades, que tant han inspirat els artistes, es fan més gegants any rere any. En un article que publica avui Societat
es constaten diversos episodis regionals d’increment del poder devastador de l’onatge, tant per a les vides humanes com per als béns materials. Afegit a l’augment del nivell del mar, aquest fenomen, que és una de les expressions de la crisi climàtica, està costant una autèntica fortuna a l’economia planetària. En total, es calcula que pal·liar les calamitats derivades de l’escalfament global costa 328.000 milions de dòlars a l’any, segons dades del 2024 elaborades per l’ Institut Swiss Re. En un moment en què els països han decidit de manera tàcita renunciar als objectius de la lluita contra el canvi climàtic, convé retenir en la memòria aquestes xifres. No fer res té un cost astronòmic que no figura en cap pressupost local, regional o nacional i que desborda la capacitat de les companyies asseguradores. A quant pujarà la factura del 2026?
Continuarem obstinats a tornar a posar la sorra que el mar reclama després del temporal, a reconstruir cases en zones inundables o a reparar passejos marítims. Igual que Sísif pujant la pedra pel pendent, però sense la lúcida acceptació existencial que tenia aquest mite en la versió d’Albert Camus.
