Les guerres del ‘pacificador’
Convulsió a Amèrica Llatina
Durant la campanya electoral de les eleccions presidencials del 2024, que el tornarien a portar a la Casa Blanca, Donald Trump va prometre als seus electors que continuaria centrant-se en els problemes interns dels Estats Units (“ Amèrica primer” havia estat, va ser i continua sent el seu lema) i es va comprometre a no repetir les arriscades i fracassades aventures d’intervenció militar dels antecessors.
Amb el crèdit d’haver ordenat la retirada definitiva de les tropes nord-americanes de l’ Afganistan –tot i que li va tocar gestionar la caòtica fase final a Joe Biden–, Trump va assegurar que amb ell altre cop a la presidència s’acabarien les “guerres eternes” dels EUA i va acusar els demòcrates de ser “el partit de la guerra”. El gendarme volia deixar de ser-ho. O així ho pretenia de cara al públic.
Els EUA es declaren partidaris del no-intervencionisme, però a conveniència
Per acabar de redaurar aquesta imatge de pacificador , el segon Trump es va proposar a més posar fi a altres guerres alienes al món, des de les d’ Ucraïna i Gaza fins a les de Congo-Ruanda, Índia- Pakistan, Cambodja- Tailàndia, Armènia- Azerbaidjan o Israel- Iran. No passa una setmana sense que el president nord-americà presumeixi dels seus èxits com a mediador –molt més exigus i breus del que assegura– i es reivindiqui com un mereixedor indiscutible del premi Nobel de la Pau.
Tanmateix, entre els discursos i la realitat hi ha un abisme. Des que va tornar a agafar les regnes dels EUA, Trump ha continuat fent servir la potència militar com a arma de política exterior. Així ho ha fet ja sis vegades.
El bombardeig selectiu de Caracas la passada matinada, destinat a camuflar i protegir la captura per un comando de les forces especials del president veneçolà, Nicolás Maduro, i la seva dona, és l’última acció d’una escalada que va començar amb la destrucció d’una quinzena de suposades narcollanxes –i l’execució extrajudicial dels seus ocupants– al Carib, procedents de Veneçuela, i el Pacífic, originàries de Colòmbia. Països tots dos on, juntament amb Mèxic, havia amenaçat d’utilitzar la força militar contra els narcotraficants dins de les seves fronteres.
L’operació a Veneçuela va, però, més enllà de la lluita contra els càrtels criminals de la droga, perquè prova de forçar un canvi de règim a Caracas amb un desenllaç que encara cal veure (per més
que sigui lògic suposar que Washington hagi comptat amb algun tipus de col·laboració interior). En aquest sentit, s’emmarca
en l’històric intervencionisme dels EUA a Amèrica Llatina, seguint els principis de la doctrina Monroe –que la nova Estratègia de Seguretat Nacional recupera–, i coincideix amb la línia dura que encarna el secretari d’Estat, Marco Rubio, combatiu descendent de l’exili cubà.
Però la de Veneçuela no ha estat la primera ni l’única intervenció militar de Trump en aquest segon mandat. Les bombes nord-americanes han caigut fins al moment a Somàlia, al febrer i durant mesos posteriors –contra l’ Estat Islàmic ( EI) i Al-Xabaab–; al Iemen, al març –contra les milícies huthis–; a l’ Iran, al juny –contra les seves instal·lacions nuclears–, i a Síria i a Nigèria, al desembre –contra bases de l’ EI en represàlia per la mort de dos soldats dels Estats Units i els grups gihadistes africans afiliats pels seus atacs contra cristians, respectivament.
El nou document d’ Estratègia de Seguretat Nacional de l’Administració Trump, aprovat al novembre, defensa curiosament la “predisposició al no-intervencionisme dels EUA”, però matisa de seguida que l’“adherència rígida” a aquest principi “no és possible”. Ha quedat clar.
Per donar la benvinguda al nou any, el Departament d’ Estat dels EUA va difondre aquesta setmana una imatge de Donald Trump amb el seu ja tradicional gest de ball i un fons amb bandera i focs artificials acompanyada del següent lema: “2026, el millor encara ha d’arribar”. El primer que s’ha vist ha estat el bombardeig de Caracas. Què serà el següent?
