La guerra es normalitza
Desafiaments del 2026
Els EUA, Rússia i la Xina imposen la força per aconseguir els objectius estratègics
Entre ruïnes
Els Estats Units, la Xina i Rússia tenen els exèrcits més importants del món, forces armades molt agressives que es despleguen més enllà de les fronteres per ampliar les respectives zones d’influència. Si el principal paper de la cursa d’armaments durant la guerra freda va ser la contenció i la dissuasió de l’enemic, ara és l’atac contra països que es consideren enemics perquè entorpeixen l’expansió estratègica dels més grans. La captura del president veneçolà Nicolás Maduro a Caracas és l’últim exemple de com el món ja no es basa en un sistema de lleis sinó de força.
La guerra com a norma és el gran repte que afronta la humanitat el 2026 perquè els EUA, la Xina i Rússia es consideren grans potències amb dret a tractar la resta d’estats amb oberta hostilitat si no se sotmeten al seu dikta t i amb una falsa indulgència si sí que s’hi sotmeten. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides, l’únic organisme que podria imposar la diplomàcia, fa temps que va perdre la seva utilitat.
La guerra torna a ser el poder suprem, de manera que els desheretats de la terra continuaran morint a Ucraïna, Palestina, Sudan, el Iemen, el Congo i en tants altres conflictes armats.
ESTATS UNITS
El gendarme desfermat
Durant el 2025, els Estats Units van bombardejar Veneçuela, l’ Iran, el Iemen, Síria, Somàlia i Nigèria, a més de suposades narcollanxesal Carib i el Pacífic. També ha amenaçat d’atacar Mèxic i Colòmbia amb el pretext que els cartells de la droga són organitzacions terroristes, i el fentanil, una “arma de destrucció massiva”.
Segrestant Maduro a Caracas el dia 3, demostren que també faran servir la força per forçar un canvi de règim de Cuba. Volen que tot l’hemisferi occidental estigui a mercè seva.
Els EUA, per tant, són avui un país més agressiu i estan més allunyats dels seus aliats tradicionals, sobretot a Europa.
Trump ha trencat el sistema estratègic que el va portar a la victòria sobre l’URSS durant la guerra freda. Vol una Europa trencada i sotmesa fins a l’extrem que Dinamarca li lliuri Grenlàndia.
La força militar també es desplega a l’interior del país. La guàrdia nacional serveix als seus interessos polítics i passa el mateix amb l’ ICE, el cos parapolicial que captura les persones indocumentades i provoca greus tensions socials.
Com pitjor li vagin les enquestes, i més s’acostin les eleccions legislatives del novembre, més recorrerà a la força per enfortir la imatge.
El MAGA, el moviment ultraconservador que li dona suport, ja no és el bloc homogeni de fa un any. Apareixen esquerdes pel suport incondicional a Israel i la presumpta participació de Trump en les aventures sexuals del seu amic Epstein. El president cada vegada està més allunyat del “conservadorisme compassiu” de George W. Bush, que defensava els valors familiars i la pietat religiosa.
Trump: com més caigui la seva popularitat, més recorrerà a la guerra per enfortir la imatge
Trump s’escuda en la bona marxa de l’economia, però el repartiment de la riquesa és més i més desigual. Sembla que les empreses tecnològiques, per la seva banda, inflen una bombolla especulativa. Si esclata, la crisi serà inevitable. Llavors, les granotes –mascota dels americans anti Trump– no el deixaran dormir.
UCRAÏNA
Rússia no cedirà
36 anys després de la caiguda del mur de Berlín i 34 des del col·lapse de l’URSS, Europa encara no ha trobat l’equilibri. Rússia se sent amenaçada per l’OTAN i la UE, i els membres d’aquests dos ens consideren, al seu torn, que Rússia suposa una amenaça existencial, no només per l’agressió a Ucraïna, sinó per les campanyes de desinformació i sabotatge ( tall de cables submarins i sobrevol de drons al costat dels aeroports), la ingerència en processos electorals, els ciberatacs i l’assassinat selectiu de dissidents russos al seu territori.
En aquest context, Rússia i Ucraïna entren al cinquè any de guerra sense un avantatge estratègic al camp de batalla. Ucraïna resisteix gràcies al suport financer de la UE i a la intel·ligència militar dels EUA. Rússia lluita amb el suport econòmic i tecnològic de la Xina. El front, en tot cas, amb prou feines es mou. L’exèrcit rus ha sacrificat centenars de milers de vides, però amb prou feines avança.
Malgrat que la victòria militar és molt difícil, ni Kíiv ni Moscou estan preparats per assumir els sacrificis que exigeix una treva i que, bàsicament, són territorials. Zelenski no pensa renunciar a les seves fronteres i Putin no pararà fins a aconseguir el Donbass. Ni tan sols s’avé a un alto el foc mentre es negociïn els termes d’un acord de pau. Els avantatges econòmics que Trump esgrimeix com una pastanaga no sedueixen cap bàndol.
La guerra continuarà el 2026 perquè Zelenski i Putin creuen que el temps està de part seva. Zelenski pel suport d’Europa i el declivi econòmic de Rússia, i Putin perquè té la Xina i, a més, la simpatia de Trump. Ara que la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels EUA no qualifica Rússia d’enemic, és lògic que Putin no cedeixi. Confia que Trump abandoni Ucraïna i els seus aliats europeus. La Xina, per la seva banda, vol que la guerra s’allargui per debilitar els EUA i també la UE.
EUROPA
Encara no està preparada
Europa no està preparada per resistir l’amenaça existencial de Rússia sense el suport militar i tecnològic dels Estats Units. El president Trump ho sap i encén la retòrica per soscavar la confiança dels europeus en les seves institucions, i fan el mateix la Xina i el Kremlin. No hi ha dubte que Trump preferiria pactar amb Putin a Ucraïna a compte dels seus aliats de l’OTAN. Per això necessita més governs patriòtics, és a dir, d’ultradreta, afins a l’autoritarisme, a la mà dura amb els immigrants i a l’enfortiment de l’Estat nació.
Alemanya resumeix molt bé el repte a què s’enfronta Europa. L’economia està estancada i no hi ha cap estratègia per passar d’una producció industrial a una de més tecnològica i de més valor afegit. La falta de creixement condiciona gastar més en defensa. Tots els països europeus de l’OTAN augmenten la despesa, però a costa de més endeutament. Trump exigeix aquestes inversions, però fer-les no garanteix que tot continuarà igual a l’eix transatlàntic. D’aquí deu anys, Alemanya té previst gastar el 5% del PIB en armes, però ni així aconsegueix que la Casa Blanca deixi de donar suport a Alternativa per Alemanya (AfD), dreta radical, nostàlgica del nazisme, que el 2026 tindrà oportunitat de demostrar la seva fortalesa en cinc lands que aniran a eleccions.
La permanent crisi política francesa frena l’altre motor d’Europa. França, igual que el Regne Unit, Espanya i altres països, té la ultradreta a les portes del poder.
Ni Rússia ni Ucraïna tenen cap avantatge estratègic clar al camp de batalla d’una guerra estancada
El 2026 veurem com es consolida la Coalició de Voluntaris, els països que donen suport a Ucraïna i entre els quals destaca el Regne Unit. Amb ells, també amb Londres, Europa pot avançar cap a més integració. El Regne Unit, amb l’economia a l’uci des del Brexit, és més a prop del tornar al mercat únic.
A Europa, en tot cas, li falta temps per aconseguir l’autonomia estratègica, tant al pla militar com al tecnològic. Aconseguir-la no li serà fàcil perquè els EUA hi posaran moltes traves. No li agrada la regulació que la UE fa de la intel·ligència artificial. Creu que perjudica Silicon Valley.
Si la UE resisteix a la pressió, mantindrà el prestigi del seu mercat interior, però a risc de perdre transferències tecnològiques dels Estats Units.
Aquest any, la UE hauria de tancar diversos acords comercials, com a mínim amb l’ Índia i Mercosur, perquè per ser propietària del seu destí necessita exportar més. Si ho aconsegueix, no només millorarà el creixement, sinó que guanyarà autoconfiança. En necessita per desmarcar-se dels EUA, reequilibrar la relació comercial amb la Xina i frenar Rússia. Aquí és on és el seu destí.
XINA
Taiwan és l’objectiu
Els governs que no han estat elegits són molt insegurs, i els seus líders, paranoics. La Xina esclafa la dissidència, ja siguin els demòcrates de Hong Kong, els cristians independents, els seguidors del moviment espiritual Falun Gong o, simplement, els crítics amb el president Xi Jinping. De cara a la reunió de l’ Assemblea Popular Nacional al març, ningú no oblida que el seu gran rival Bo Xilai compleix cadena perpètua des del 2013, condemnat per uns delictes espuris.
L’assemblea aprovarà el pla de creixement per als pròxims cinc anys. L’eix serà portar la intel·ligència artificial a tots els mòbils, amb aplicacions centrades en la vida quotidiana i, evidentment, en el control de l’Estat sobre la ciutadania.
Xi necessita aquest control mentre busca mercats més enllà dels Estats Units i la UE on col·locar el seu excedent productiu. Les balances comercials molt desiguals que manté amb molts clients, especialment la UE, generen tensions que, històricament, han provocat guerres.
L’assemblea reafirmarà l’objectiu que Taiwan torni a la mare pàtria el 2027. En vista de l’absència d’un acord pacífic, l’ Exèrcit Popular té l’ordre d’estar preparat per a una invasió. Mentrestant, els exercicis militars entorn de l’illa s’intensifiquen.
La Xina es presenta com un soci més fiable que no pas els EUA perquè assegura que només busca el creixement econòmic. També vol un nou sistema de governança global on la democràcia i els drets humans no interfereixin amb els interessos nacionals. A Trump li sembla bé arraconar els valors sempre que hi hagi un bon negoci pel mig. Per això necessita les terres rares que Xi té gairebé exclusivament.
Trump visitarà la Xina a l’abril i el veurem desplegar el somriure davant un Xi impassible. Li agradaria estrenye-li la mà per segellar un acord estratègic, com ha fet amb les monarquies del golf Pèrsic, i com li agradaria fer amb Putin. Xi li exigirà que no defensi Taiwan si vol tenir accés a les terres rares, minerals imprescindibles per al salt tecnològic. És possible que Trump ho accepti. Entén que és tan seu com Veneçuela és dels EUA.
Xi es prepara per recuperar Taiwan per la força i és possible que Trump no ho impedeixi
PALESTINA
Gaza, a l’infern
La pau a Gaza és impossible perquè Hamàs no es desarma i l’exèrcit israelià consolida les seves posicions dins de la franja. Tots dos bàndols són molt lluny d’arribar a la confiança necessària per emprendre la reconstrucció sota el lideratge de l’ Autoritat Palestina i la supervisió internacional.
Des de la treva del 10 d’octubre, l’exèrcit israelià ha mort més de 400 palestins a Gaza. La xifra de morts des del començament de la guerra supera els 71.000.
Israel no compleix els termes de l’acord perquè manté una llibertat operativa que li permet atacar qualsevol objectiu que desitgi i, a més, perquè continua bloquejant l’entrada d’ajuda humanitària.
En conseqüència, Hamàs no es desarma i mentre això no passi de manera voluntària no hi haurà manera de desplegar una força internacional d’interposició. Aquest exèrcit, bàsicament àrab, no pensa desarmar Hamàs, com voldria Israel.
Mentre continuï la violència, la reconstrucció és impossible. La Junta de Pau, organisme imparcial que l’ha de supervisar, no podrà portar endavant cap projecte.
Al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, li interessa que Gaza no es reconstrueixi. Creu que tot el que sigui avançar cap a la pau debilita les seves opcions d’aconseguir un setè mandat a les eleccions previstes, com a molt tard, a l’octubre.
Així, malgrat el que Trump i Netanyahu diguin de cara a la galeria, Israel mantindrà una presència militar a Gaza. Avui ocupa més de la meitat del territori i compta amb 61 posts militars, segons un recompte de Forensic Architecture.
Dins de l’Administració israeliana se succeeixen les crides a annexionar, almenys, la meitat de Gaza i deixar els dos milions de gazians a l’altra meitat, a prop del mar, sense possibilitat de supervivència sense ajuda exterior. Netanyahu encoratja l’exili a Egipte i Jordània.
L’annexió d’àmplies zones de Cisjordània també es planteja amb regularitat. Augmenta la construcció d’assentaments i avui prop del 10% de la població israeliana –700.000 persones– viuen en aquestes colònies, que són il·legals segons el dret internacional.
Aquest any 2026 veurem un Netanyahu més agressiu perquè estarà més a mercè de la ultradreta messiànica que el manté al poder.
Israel incompleix la treva a Gaza i Hamàs no es desarma; el conflicte continuarà sent etern
Els palestins en patiran les conseqüències, tant a Gaza com a Cisjordània, on els colons ataquen les seves pro-
pietats amb total impunitat. Més de mil han mort assas-
sinats des de la matança de
Hamàs del 7 d’octubre.