El poder de la rata

El comitè de benvinguda de l’afició de l’Espanyol va proposar, com una de les iniciatives estridents però pacífiques, mostrar pancartes amb consignes referides a Joan Garcia com una rata. Sigil·losa, egoista i amb un gran instint de supervivència, la rata és un animal que suscita reaccions de fàstic, tot i que, com escrivia
Robert Goolrick, “la diferència entre un ratolí i un rata
és molt senzilla. Si el rosegador viu fora de casa meva, encara que sigui enorme i voraç, és un ratolí. En canvi, si viu a casa meva, encara que sigui minúscul i tímid, és una rata”.

Aprofitant aquesta ceguesa parcial i subjectiva de l’afició –induïda per jornades de temerari escalfament mediàtic–, Joan Garcia va aprofitar les circumstàncies per jugar un partit memorable. Indiferent a l’acusació de rata, Garcia va ser ràpid, àgil, intel·ligent i creatiu, com si deixés oberta la possibilitat d’inspirar-se no en les fastigoses rates de claveguera barcelonina, sinó en Ratatouille, que és el Messi de l’univers de les rates de ficció.

Com va dir Hansi Flick al final del partit, el Barça no va merèixer guanyar, però, amb bon criteri, l’entrenador alemany tampoc no va demanar perdó per haver-se endut els tres punts. Manolo González també va ser
sincer. Va admetre que se sentia orgullós de l’esforç dels seus jugadors, però emprenyat perquè no van aprofitar les oportunitats que van crear.

Aquest desequilibri entre les oportunitats i el resultat és el que manté viva l’afició al futbol i el que explica que tots els grans equips de la història hagin de fitxar porters com Joan Garcia. Flick, però, també va intervenir per remar a favor del desenllaç del partit. Els tres canvis de la segona part van ser decisius. Fermín, que ja no sap què fer per ser titular, va tornar a exhibir una voracitat que sempre troba dreceres al marge de la retòrica tàctica i va inventar les dues jugades de gol. Dani Olmo va aportar un detall de delicadesa i bon gust –el toc, la intenció, la precisió en l’execució– que segur que va connectar amb el paladar de tots els Ratatouille del món. I Lewandowski, que compagina el posat de disciplina i un rictus comprensible de cabreig per no jugar més sovint, va fer el que fa vint anys que fa: aprofitar les poques ocasions que li arriben per, sense pensar en la vistositat, acabar la jugada de la millor manera: gol.

Des del punt de vista simbòlic i emocional, el partit no va sucumbir als interessos d’una part dels mitjans, que havien sofisticat el cinisme amb una nova aportació: fingir que volien contribuir a pacificar el que ells mateixos estaven atiant. Manolo González tenia raó quan va defensar l’honorabilitat de l’afició de Cornellà i no admetent lliçons de cap culer. I l’arbitratge, l’afició, els jugadors i les directives dels dos clubs van respondre amb una responsabilitat col·lectiva que va convertir el furor raticida en una anècdota.

Del partit de dissabte
també en quedarà l’article
– L’exactitud de les metàfores – que Toni Segarra va publicar a la secció d’Esports de Guyana Guardian . Si el Barça presumeix, amb raó, d’haver creat un corpus potent de reflexions i aportacions literàries, és saludable que l’Espanyol generi punts de vista tan lúcids i personals com els de Segarra. Punts de vista que, a més a més, enlloc no està escrit que no puguin interessar els culers.