La profecia d’Extremadura
Si Extremadura és, com diuen, una profecia del que passarà a Espanya, estem llestos. Després de l’entotsolament de Mariano Rajoy i el cúmul de despropòsits de Pedro Sánchez, ja anem tard per fer reformes que permetin que el país es pugui costejar l’ Estat de benestar en aquest segon quart del segle XXI sense deteriorar els serveis públics ni apujar més la pressió impositiva sobre la classe mitjana. Però el que presagien les negociacions del PP i Vox a Extremadura no són reformes, sinó una lluita absurda contra molins de vent.
Extremadura és una comunitat de gent tenaç i pencaire que fa el que pot per obrir-se pas. De vegades ho aconsegueixen: s’han llançat, per exemple, a les exportacions de mercaderies, que –encara que continuen per sota de la mitjana nacional– han crescut recentment 51 vegades més que a la resta d’ Espanya.
La comunitat és líder en producció d’energia solar fotovoltaica. I està ben posicionada en hidràulica i nuclear (si el Govern central deixés de fer el ximple i apostés per aquesta energia en combinació amb les renovables, com està fent tothom). Però això és gairebé extractiu, perquè falta la part industrial i tecnològica de l’energia, que requereix no només inversió sinó innovació.
Després de 36 anys de govern autonòmic del PSOE i gairebé set del PP, els problemes es multipliquen: l’economia està centrada en sectors poc productius (agricultura, ramaderia i serveis públics). El pes de la indústria és escàs. I el de la tecnologia minúscul i totalment dependent dels incentius europeus. El PIB per càpita és el cinquè més baix d’ Espanya. És la cinquena comunitat autònoma menys poblada. Per bé que María Guardiola parla de rècord d’ ocupació, la veritat és que la taxa d’atur és més del doble de l’europea. Un de cada tres habitants està en risc de pobresa o exclusió social: que és més o menys com a Romania o Bulgària. La taxa de pobresa infantil és superior a la mitjana espanyola (que se situa entre les tres més altes d’Europa). Els resultats de PISA estan per sota de la mitjana d’ Espanya en rendiment global. I la taxa d’abandonament escolar encara és del 13%.
Les obsessions ideològiques de Vox, que el PP s’empassa, tenen poc a veure amb els problemes reals
Amb aquests elements, el més normal seria que en les negociacions per a l’acord d’investidura el PP i Vox estiguessin parlant de com millorar l’educació primària, com aconseguir que a través de la formació professional i universitària s’ampliï el sector serveis no públics, com fer créixer la indústria –especialment l’energètica perquè comenci a ser de valor industrial o tecnològic afegit–, com apuntalar el creixement favorable en exportacions amb més diversificació de productes i mercats, com aturar la pobresa concentrant més els ajuts en aquells que realment ho necessiten amb bons mesuraments de resultats per tenir un impacte real, com donar suport als alumnes en risc d’abandonament escolar...
És important no només per a Extremadura, sinó per a tot el territori nacional, perquè, per ser sostenible, la cohesió territorial requereix que totes les comunitats provin d’assolir el seu màxim potencial econòmic i social.
Falta per fer, a més, una tasca enorme de neteja: eliminar els aforaments autonòmics, aprofitant que Miguel Ángel Gallardo ha tornat a posar de moda les discussions sobre aforaments a tot Espanya. Reduir personal eventual, que només a la Junta hi tenen 106 càrrecs de confiança! Auditar tots els nomenaments públics per acreditar que s’han fet per mèrit i capacitat, a diferència del germà de Pedro Sánchez a la Diputació de Badajoz. O eliminar càrrecs superflus, que és increïble que hàgim vist que en una Diputació Provincial hi ha un cap d’ Arts Escèniques sense que ningú plantegi una revisió general de càrrecs innecessaris.
Bé, doncs quins són els temes prioritaris sobre els quals el PP i Vox estan negociant?: eliminar subvencions a sindicats, eliminar ajuts a les associacions que promouen la cooperació internacional o la “ideologia de gènere” i derogar la llei LGTBI.
Obsessions ideològiques de Vox, que el PP s’ empassa, que tenen ben poc a veure amb els problemes reals de la societat. I que, com sempre, només tindran un resultat: que no canviï res.