D’ençà que va irrompre l’era tecnològica a començament de segle, la Unió Europea no n’encerta ni una. El laboriós sistema de decisions comunitari sembla incapaç d’adaptar-se a l’agilitat i capacitat de risc que es requereixen per enganxar-nos a la innovació tecnològica. Si no canvien el xip, les institucions europees van camí de convertir-se en un fre per a Europa.
Altres països van a tota velocitat. Així que a Europa tenim poc temps (no pas més de cinc a set anys) per capgirar la nostra falta de presència al món tecnològic. Si no ho aconseguim, la caiguda europea en influència, seguretat i prosperitat serà abrupta. Ja sé que sona a exageració. Però també sonava a exageració quan molts alertàvem que ens estàvem quedant totalment fora de joc en tecnologia i mirin on som.
Davant aquest escenari tan cru, que el Parlament Europeu continuï actuant com si no passés res no sorprèn: no ha destacat mai per la seva visió estratègica. Però que la Comissió continuï sense reaccionar és incomprensible, perquè la seva missió és executar els objectius estratègics d’Europa. La Comissió ha de canviar urgentment el seu xip del mode reglamentari al mode creixement.
Von der Leyen ja fa sis anys que és al capdavant de la Comissió sense aconseguir agafar les regnes del creixement i posicionament tecnològic europeu. Va dedicar el seu primer mandat a reglamentar i posar condicions a les tecnològiques americanes, sense posar alhora les condicions necessàries per fomentar la creació de grans empreses tecnològiques europees. Recordeu quan el comissari Breton celebrava (amb la presidència espanyola) haver estat els primers de regular la IA sense saber què regulaven. O quan es vantava d’haver creat el mercat únic digital europeu. El mercat digital no existeix, el de serveis té traves, i fins i tot en el de mercaderies, que es va fer fa trenta anys!, hi ha massa barreres.
Els egos de la Comissió i dels seus comissaris no poden ser un obstacle per a la prosperitat d’Europa
La Comissió s’ha de centrar en el seu paper més bàsic: fer que el mercat interior funcioni. Redirigint tots els recursos monetaris i funcionarials a treure traves en temps rècord. Treballant amb les empreses i professionals europeus amb experiència tangible en tecnologia (dins i fora d’Europa) per accelerar l’avenç, especialment en aplicacions sectorials. I establint una moratòria reglamentària fins que s’aconsegueixi una reducció d’almenys el 50% de les traves existents al mercat interior, que és la prioritat més absoluta.
En comptes d’això, la setmana passada la vicepresidenta Teresa Ribera es va dedicar a reclamar públicament la importància del paper reglamentari de la Unió, indicant que la desregulació europea és un caos polític (com si saber desregular bé no fos part de la seva feina) i defensant que la Unió Europea ha de continuar sent “creadora de regles” (rule- maker ) i no receptora de regles (rule- taker ) internacionals.
Les declaracions de Ribera són prova que la Comissió continua resistint-se a acceptar el seu paper de facilitadora del creixement i avenç tecnològic d’Europa. Però a més són pura hipocresia: quan érem forts, la Comissió estava encantada de regular primer i que altres països copiessin després les nostres regles (l’anomenat efecte Brussel·les). Però ara que Europa ha perdut pes geopolític i són els altres els que marquen la pauta de les regles internacionals, la Comissió es regira contra aquesta metodologia.
Lee tambiénPolaritzats per abandó de funcions
Si la Unió Europea vol continuar sent qui decideix les regles, només té un camí: ajudar a fer que Europa creixi i es converteixi en la potència tecnològica que no som ara. Els que dicten les regles són i seran –com han estat sempre– els que tenen més força econòmica. La sobirania reglamentària no ve de l’Esperit Sant, ve del poder econòmic.
Els egos de la Comissió com a institució i dels comissaris a títol individual no es poden convertir en un obstacle per a la prosperitat d’Europa. Prou obstacles tenim ja, com per afegir-n’hi altres de manufactura pròpia. Si els comissaris continuen actuant amb miopia i obstinació, després que no es queixin quan es comenci a qüestionar si la Comissió continua sent una institució útil per a Europa.