Gamper d’Aràbia
PER L’ESCAIRE
Els tornejos quadrangulars eren propis del futbol de revetlla i estival del segle XX. El seu esperit va sobrevolar ahir al vespre Jidda i no només per un ambient i un públic festivaler: el sorteig sempre –oh casualitat!– encaminava cap a una final amb els dos equips més atractius. L’Athletic Club va representar el paper de comparsa d’aquells Joan Gamper, amb el Honvéd de Budapest o l’ Estudiantes de La Plata: molt nom, poca guerra (cap puntada de peu, detall d’esportivitat que cal agrair).
Sense grans ostentacions, el FC Barcelona va aprofitar la jornada de portes obertes instaurada a la banda dreta de l’equip basc, on el dissortat Areso va afrontar, sol com un mussol, les arribades de Balde i Raphinha que van propiciar tres dels quatre primers gols. Allò semblava un homenatge a l’autopista-10 de l’ Aràbia Saudita, que té un tram en línia recta de 240 quilòmetres, el més llarg del món, en un paisatge monòton que convida al tedi.
Tot va ser positiu per als interessos del Barça, gentilesa d’un Athletic desolador
Ernesto Valverde té una relació de malson amb la
Supercopa a l’ Aràbia Saudita, on va ser acomiadat
del Barça –inopinadament– fa cinc anys. Si l’entitat bilbaïna no tingués el gen de la paciència –de vegades, resignació–, la derrota d’ahir hauria provocat el cessament de més d’un entrenador. El desolador partit dels blanc-i-vermells –fer servir la paraula lleons seria cruel i facilot– va sorprendre per la magnitud, reflex d’un estat anímic penós per a un equip els títols propicis del qual són els copers (el darrer equip aliè als Big Three que es va adjudicar la Lliga va
ser el València l’any 2004).
Només faltava el debat sobre la porteria de la selecció espanyola per arrodonir la nit de l’ Athetic. Unai Simón va contribuir a la desfeta i va semblar incòmode amb el focus, més periodístic que futboler però que el pot perseguir d’aquí a la Finalíssima, la nova patxanga muntada per la FIFA que enfrontarà el 27 de març Espanya i l’Argentina (dirimir la millor selecció del planeta en un any de Mundial?).
El Barça també va reviure les eufòries del Joan Gamper tot i no ser-hi Cancelo, un reforç il·lusionant, oportú i molt encertat per al seu mànager (ja ens agradaria a tots un àngel de la guàrdia així). Fins i tot el president Laporta va gaudir d’una butaca! Amb la seva tauleta, digna d’un príncep de la dinastia que talla el bacallà i el que no és el bacallà a l’ Aràbia Saudita.
Tot va ser positiu per als interessos del Barça. El públic va encimbellar Pedri
–senyal de bon paladar–, detall que confirma la seva projecció mundial i les aspiracions a succeir Xavi i Iniesta (23 anyets té el canari). O el retorn estel·lar de Raphinha després del mal partit a Cornellà. Un exemple, massa evident per al seu compatriota Vinícius, l’únic que sembla que no ha entès les exigències del futbol actual. Sense Mbappé, avui té examen.
Cinc gols a zero van evocar l’ambient dels trofeus d’estiu. La gran diferència és que els entrenadors no tenen aquelles excuses tòpiques sobre la falta de preparació, l’adaptació dels nous fitxatges o la calorada. Sort per a l’Athletic que aquí no es
disputarà cap partit pel bronze...
