La correlació de forces
La qüestió catalana
Els heralds de l’apocalipsi fiscal de l’ Estat a compte de les concessions del sanchisme a l’independentisme al nou sistema de finançament autonòmic haurien d’obrir aquests dies un període de reflexió, quan no d’autocrítica. La proposta sobre la qüestió presentada ahir per María Jesús Montero no inclou cap dels components d’un concert, com el basc, ni d’una dinàmica confederal, com havien denunciat els més vehements.
És obvi que la majoria d’aquests crítics no aplicaran la sàvia màxima de Keynes que diu que “quan els fets canvien, canvi d’opinió”. Continuaran amb la matraca, ara centrada en l’anomenat principi d’ordinalitat – que estableix que les comunitats mantindran al rànquing la mateixa posició en diners per habitant tant quan aportin al sistema com quan rebin – i que es convertirà, ja que no hi ha quota, en el nou anticrist.
El nou anticrist dels apocalíptics a partir d’ara serà l’ordinalitat
L’anàlisi de l’acord anunciat aquests dies porta a qualificar la proposta d’evolució i millora del model caducat ja fa onze anys abans que com una revolució en el finançament de les comunitats.
Les comparacions no són només o principalment odioses, ben fetes servir són, sobretot, útils. Els signants de l’acord per a la investidura de Salvador Illacom a president de la Generalitat, el PSC i ERC, han defensat conjuntament el nou pacte i asseguren que, sobre això, compleix escrupolosament la literalitat de l’escrit presentat al seu moment. Alguns d’ells reconeixen que, al moment de la signatura, a cop calent, les interpretacions van arribar a anar molt lluny. L’anunciat i la part que encara està pendent d’acord –vinculat a la recaptació i gestió de l’IRPF, principalment– s’haurà de sotmetre ara a l’anàlisi dels experts i de l’opinió pública; també del debat polític. I d’aquí es podrà deduir com es queda de prop o de lluny del pacte d’investidura.
Però les hemeroteques testimonien que això del concert, la quota i la confederació van ser interpretacions, encara més tòrrides, vingudes de més enllà de l’ Ebre.
De la mateixa manera, l’acord només vincula els seus signants i altres forces polítiques, com Junts, el partit de Carles Puigdemont , que no el van subscriure perquè pensaven que era insuficient. Per això probablement no han variat la seva posició. Tot i que, esclar, queda al davant un llarg procés de negociació parlamentària.
Els portaveus de les forces polítiques que donen suport al pacte, la consellera Alicia Romero i el director general d’ERC, Lluís Salvadó, basen la seva defensa en les seves bondats tècniques, en essència econòmiques, és a dir, l’aportació addicional de recursos des de l’ Estat, l’Administració central, a les comunitats autònomes, perquè facin front en millors condicions a la prestació dels serveis bàsics que presten als seus ciutadans.
Derivats d’això apareixen aspectes qualitatius, com ara més autonomia financera de les comunitats, perquè es deixa de dependre dels avançaments de l’Estat i l’ordinalitat, malgrat que no apareix explícitament en la proposta de redactat i per tant encara farà parlar molt.
Però a la política, per sobre de les consideracions tècniques, hi ha altres elements que conformen decisions i anàlisi. Especialment la correlació de forces, la que determina el marge de maniobra i per tant el tenor de les decisions que s’adopten i es poden imposar als rivals. Des de la signatura de l’acord d’investidura d’ Illa, a l’estiu del 2024, el seu garant, Pedro Sánchez, ha estat sotmès a un intens bombardeig polític i judicial que ha minvat en gran manera el seu radi d’acció.
Les dificultats parlamentàries deguda al caràcter contradictori de les forces polítiques que li donen suport; l’ acerada oposició del PP, que ha traslladat a les comunitats on governa i que obliga els seus barons a descartar els avantatges que comporten els pactes del govern amb les forces nacionalistes catalanes, com la condonació de part del deute del FLA (i ara el nou finançament); els casos de corrupció; la fronda judicial... Han reduït molt l’espai de joc de Sánchez. Tant és així que aquest nou model encara pot acabar al Tribunal Constitucional.
