I ara, Taiwan? No tan de pressa...
Visió perifèrica
A punt d’acabar l’any, la Xina va desplegar entorn de l’illa de Taiwan, la sobirania de la qual reivindica, una important força aeronaval. Durant tres dies, del 29 al 31 de desembre, desenes d’avions de combat i vaixells de guerra van dur a terme unes maniobres l’objectiu de les quals era assajar un bloqueig marítim i aeri de l’illa rebel per neutralitzar una declaració unilateral d’independència o una intervenció estrangera.
Fetes pocs dies després que el president dels Estats Units, Donald Trump, aprovés la venda d’armes més gran a Taiwan de les últimes dues dècades –per 11.100 milions de dòlars (gairebé 9.500 milions d’euros)–, l’afany coercitiu era evident. “La reunificació de la nostra pàtria és inevitable”, va declarar el president xinès, Xi Jinping, al discurs d’ Any Nou a Pequín per reblar el missatge.
Un informe del Pentàgon creu que Pequín es prepara per a una possible guerra contra l’illa el 2027
Taiwan és independent de fet però no de dret i molt pocs països al món la reconeixen avui com un Estat. Refugi de les restes de l’exèrcit nacionalista de Chiang Kai-shek després de la guerra civil de 1945-1949, que va guanyar el Partit Comunista xinès, l’antiga illa de Formosa s’ha mantingut des d’aleshores fora del control de Pequín, en gran part gràcies al suport dels EUA. Tot i això, la Xina no ha renunciat mai a la seva sobirania.
El precari statu quo que s’ha mantingut fins ara es podria trencar en el moment que Taipei aprovés una declaració formal d’independència. O que Pequín, que fins aquí ha optat per provar de conciliar-se l’illa combinant la seducció amb les amenaces, decidís que ha arribat l’hora d’actuar.
A l’informe anual al Congrés, del 23 de desembre, el Pentàgon avisava del notable augment de les capacitats militars de la Xina –tant en mitjans convencionals com en l’arsenal nuclear i respecte a la intel·ligència artificial (IA)– i vaticinava que Pequín “espera poder lliurar i guanyar una guerra contra Taiwan per a finals del 2027”. “Per aconseguir aquests objectius –continuava–, l’ Exèrcit Popular d’ Alliberament ( EPA) continua perfeccionant múltiples opcions militars per forçar la unificació de Taiwan mitjançant la força bruta. Aquestes opcions inclouen, entre les més perilloses, una invasió amfíbia, un atac amb gran potència de foc i, possiblement, un bloqueig marítim”. Aquesta possibilitat, advertia, podria “desafiar i pertorbar seriosament la presència dels Estats Units en o al voltant d’un conflicte a la regió Àsia- Pacífic”.
La nova política exterior de Donald Trump, partidari de repartir el món en esferes d’influència, podria canviar l’actual estat de coses? La intervenció militar dels Estats Units a Veneçuela podria ser el desencadenant que donés ales al sector més dur del règim xinès partidari de recuperar l’illa per la força?
En la compareixença davant dels mitjans de comunicació per informar sobre l’operació que es va acabar amb la captura del president veneçolà, Nicolás Maduro, i la seva dona –després de bombardejar Caracas–, Trump va insistir amb brutal transparència en el fet que l’hemisferi occidental pertany als EUA com a potència dominant. Cap altra potència exterior, seguint la cèlebre doctrina Monroe, no hauria d’estar en condicions d’imposar-se al continent americà, sigui la vella Europa –objecte de la preocupació del president James Monroe quan la va formular el 1823 i potser un futur motiu d’inquietud una vegada es firmi el tractat comercial UE- Mercosur–, siguin Rússia o la Xina. L’acció a Veneçuela és un toc d’atenció a aquests dos últims.
La lògica de les esferes d’influència podria fer creure a Moscou i a Pequín que, a partir d’ara, tenen les mans lliures en les seves respectives àrees, tant amb Ucraïna com amb Taiwan. I, d’alguna manera, així ha cregut entendre-ho el president rus, Vladímir Putin, a les entrevistes amb l’homòleg nord-americà, naturalment inclinat a acceptar com a bones les tesis russes sobre l’antic espai soviètic. Tot i això, Àsia és una altra cosa. Ja des de l’època de Barack Obama, els EUA han fixat com a principal preocupació la competència amb la Xina per l’hegemonia a la regió Àsia- Pacífic. I al món.
La reformulada Estratègia de Seguretat Nacional de Trump continua atorgant a aquesta zona l’atenció més gran. Washington vol dominar sense contestació el seu mateix hemisferi, però també que ningú no li disputi la condició de potència hegemònica mundial. “ Els EUA no poden permetre que cap nació es converteixi en tan dominant que amenaci els nostres interessos”, exposa el document.
I al tauler mundial, Taiwan és una peça extremadament important. D’una banda, perquè concentra la major part de la producció mundial de semiconductors –fabrica el 90% dels més avançats–, essencials per a les noves tecnologies i la IA. I, d’altra banda, perquè té una posició geoestratègica essencial en les rutes del transport marítim internacional. “ Taiwan proporciona accés directe a la Segona Cadena d’ Illes i divideix el nord-est i el Sud-est Asiàtic en dos fronts d’operacions diferents. Atès que un terç del transport marítim mundial passa anualment pel mar de la Xina Meridional, això té importants implicacions per a l’economia dels Estats Units”, constata el Departament d’ Estat. Per això pels EUA és essencial mantenir a l’àrea una força militar dissuasiva. I la nova doctrina Donroe reafirma l’oposició a “qualsevol canvi unilateral de l’statu quo a l’estret de Taiwan”. Sigui per part de Taipei o de Pequín.
Pensar que la intervenció nord-americana a Veneçuela –o a Grenlàndia– pot fer que els EUA facin els ulls grossos davant un eventual atac de la Xina a Taiwan seria un error. Tot i això, darrere de tota guerra sempre hi ha un error de càlcul.
