La història es repeteix (o no)
Opinió
El 18 de desembre del 2009 el Congrés dels Diputats va donar llum verda definitiva a la reforma de la llei orgànica de Finançament Autonòmic ( Lofca), després de passar pel Senat. La votació va ser convulsa, es va repetir dues vegades, i va estar marcada per errors en el sentit del vot: PNB i Convergència i Unió van acabar votant-hi a favor, cosa que va permetre que la reforma superés folgadament la majoria absoluta exigida per a una llei orgànica, amb 192 vots favorables.
El cas de CiU va ser especialment cridaner. A penes un mes abans, hi havien votat en contra quan la Cambra Baixa va aprovar el dictamen inicial. Tot i això, en la votació final nou dels seus deu diputats van marcar per error el sí. L’únic que hi va votar en contra va ser Jordi Jané, que ocupava en aquells moments un lloc a la Mesa del Congrés. PP, UPyD i el BNG van mantenir el rebuig de la proposta, mentre que Esquerra Unida (IU) va optar per l’abstenció.
El PSOE confia que Junts aprovi el finançament quan torni Puigdemont
Aquell episodi parlamentari és el reflex d’un debat que, més de quinze anys després, continua pràcticament intacte. Molts dels arguments amb què PP i CiU es van oposar a la reforma del model continuen vigents. Els populars denunciaven que el sistema s’havia dissenyat de manera “partidista i arbitrària”, pactat amb minories nacionalistes catalanes i “imposat a la resta de comunitats autònomes”. Els sona l’argument? També CiU s’oposava amb un discurs actual: criticava el “cafè per a tothom” i exigia un concert econòmic.
En aquell moment, el PSOE governava en solitari o en coalició en vuit comunitats autònomes, un context polític diferent de l’actual i clau per entendre com es va forjar i es va aprovar aquella reforma del sistema de finançament. La influència territorial dels socialistes s’ha vist dràsticament reduïda, en benefici del PP, que rebutja qualsevol canvi de sistema que estigui pactat amb Catalunya.
El nou model del 2026 s’enfronta a un futur incert. Oriol Junqueras ho sap i vol assegurar-se que tiri endavant, d’aquí les reunions amb sindicats i universitats o la cita sol·licitada a Carles Puigdemont.
Per la seva part, el PSOE confia que finalment Junts cedeixi i aprovi la proposta, una vegada que Puigdemont torni a Catalunya. L’estratègia del Govern passa per presentar als postconvergents un paquet de concessions per convèncer els “indecisos” que prefereixin “un mal acord” a haver d’explicar que Catalunya es queda sense 4.700 milions d’euros addicionals. Serà difícil que els diputats de Junts s’equivoquin com el 2009 i, com ja ha demostrat amb escreix, la formació de Carles Puigdemont té poc a veure amb l’antiga CiU.
