Després de l’èxit de Sucia i Lacrimosa, la dramaturga i actriu Bàrbara Mestanza (Barcelona, 1990) s’allunya de l’autoficció per acostar-se a una altra qüestió que la interpel·la com a persona i com a col·lectiu: el feminisme i la cultura de la cancel·lació. Amb aquests elements ha creat l’espectacle Tallar-se un peu amb una motoserra, que va estrenar a Temporada Alta i amb el qual ara arriba a la sala Beckett. Mestanza destaca l’equip humà amb qui està treballant: “Hi he trobat molt de respecte, molta confiança i molta igualtat entre nosaltres, perquè ens escoltem i ens tractem molt bé”.
Què vol dir el títol?
Parla del que crec que fem com a societat, que quan una cosa molesta, ens fa por o no l’entenem, l’eliminem. Ve d’una imatge d’un documental, on a un home que està talant vegetació el pica una serp al peu, s’asseu amb molta parsimònia, agafa la motoserra i es talla el peu perquè el verí no el mati.
Unes periodistes denuncien uns casos d’abusos, un dels acusats es vol suïcidar i la filla va a trobar les redactores. Com sorgeix aquesta idea?
Volia parlar de la culpa. No és res nou, però avui la culpa ens destrossa el cervell a totes, i parlo de totes perquè crec que la culpa pesa diferent segons el gènere.
Per què pesa diferent?
Si de sobte la dona la caga o la dona no és aquesta Verge Maria que no existeix d’entrada, això et du a una frustració constant, que exagera encara més l’autoodi i la culpa constant per no complir el rol de protectora, cuidadora, alletadora o de complaença constant.
Però el feminisme avança.
Sí, esclar. Aquesta última onada de feminisme ens està duent a trencar molts arquetips, però cada vegada que trenques un arquetip, també la culpa està programada pel patriarcat per activar-se a cada pas que fem.
Poso en dubte que les persones es cancel·lin; Woody Allen continua treballant”
Com ho presenteu?
Vaig pensar que la millor manera era fent un homenatge a aquest moment que hem viscut de canvi tan fort, no només a les que han assenyalat, sinó també com a societat, perquè sento que tant homes com dones estem cansades.
Quina és la premissa?
Què passa si una d’aquestes noves heroïnes, com pot ser Irene Montero o qualsevol periodista que ha assenyalat públicament uns agressors i ha generat amb tota la força un canvi, una llibertat, un progrés, de sobte provoca un maldecap tan bèstia com una possible mort? Què passa quan la llibertat i la justícia tenen aquesta conseqüència?
I què passa?
No busco una resposta, sinó exposar el debat. Perquè la resposta, si n’hi ha, l’ha de trobar el públic, però no a l’escenari.
Us heu basat en cap cas real?
No, en absolut. Són dues periodistes que treuen uns articles i assenyalen un director, però no s’especifica de quin àmbit. No vull parlar de ningú real, sinó d’una idea; està tot ficcionat.
Què passa quan les periodistes coneixen l’intent de suïcidi?
L’obra esclata. Podria haver optat per una peça realista, però el que he intentat, perquè em venia de gust, és jugar a la ficció, i és un thriller. Hi ha un artefacte bastant clar.
Lee también
Quina és la intriga?
Mostrar la realitat de l’heroïna, perquè la vida no és de blancs o negres, per tant l’heroïna no t’ha de caure bé al cent per cent per estar d’acord amb la seva lluita. I sovint caiem en l’error de voler que els nostres referents siguin irreals, absolutament perfectes. És el patró de la Verge Maria. I això fa que no ens permetem res, sobretot la meva generació, la millennial.
Només la millennial?
Sí, perquè està entre dos mons. Un que venia d’una dictadura i va necessitar una revolució perquè els seus fills, que som nosaltres, es desempalleguessin d’un seguit de coses, i després la generació següent, que ja està tipa de parlar de les coses, que necessita que les deixin en pau, que són a les xarxes, que tornen a un punt més d’optar per la diversió. A nosaltres ens han dit que hem de ser independents i no dependre d’un home, però quan et plantes davant d’un home, ens costa deixar-nos estimar i tocar la vulnerabilitat.
Ara ha sortit el cas de Julio Iglesias. Hem de diferenciar l’obra de l’autor?
Creure que l’art no neix de la nostra estructura mental i emocional és una ficció, és enganyar-nos. Si l’art s’ha fet amb maltractament, aquest art està ple de maltractament. El que poso en dubte és que realment aquestes persones es cancel·lin, perquè continuen treballant. Woody Allen ara farà una pel·lícula a Madrid.
