Burgesos i pobres conflueixen en la revolta iraniana

Els carrers de Teheran estan congestionats. Les botigues i magatzems són oberts... Sense clients. Tot sembla tranquil, però només és aparença. Davant del centre comercial Aladin –on el 28 de desembre van començar les manifestacions, al principi, per l’alça del dòlar i la fluctuació dels preus–, hi ha estacionades gai­rebé una dotzena de camionetes negres amb reixes, a punt per emportar-se detinguts. En alguna, des de dins en sobresurten tres caps.

Les protestes gairebé han desaparegut. “No sabem en què acabarà això, però tots estem esgotats amb la situació econòmica”, explica la Mariam (nom canviat), una conductora de taxi que treballa a Teheran des de fa més de 15 anys. “Amb aquesta feina he educat els meus fills i he donat suport a la meva família, però ja no m’arriba”, es lamenta.

La situació s’ha fet més difícil els últims tres mesos i ha empitjorat amb la revolta; fins ara aquesta taxista no ha pogut pagar el lloguer. “ Miri, guanyo entre 30 o 40 milions de tomans al mes (uns 250 euros) i pago 15 milions de lloguer”, explica, queixant-se que els preus del menjar continuen pujant.

La Mariam està divorciada, el seu fill petit estudia a la universitat, el més gran va morir d’un infart als vint-i-dos anys i tota la responsabilitat econòmica recau sobre ella. El seu pare viu amb una pensió que amb prou feines li arriba per menjar, però no per a les medecines per a la diabetis, que ella l’ajuda a comprar. Tots viuen al sud de la ciutat, a Xahre Rei, on milers de persones van sortir als carrers dijous i divendres. “Tot va ser com una guerra”, diu.

“Ara el Govern ens dona un milió de tomans, però això no arriba per a res”, insisteix. Es refereix al subsidi atorgat per l’ Estat després d’eliminar la taxa de canvi preferencial a què tenien accés alguns empresaris, incloent-hi alguns que importaven productes necessaris per a la cistella bàsica. Una taxa que, segons els economistes, ha estat una gran font de corrupció. Tot i així, només van decidir eliminar-la en el marc d’aquestes protestes.

L’economista Saeed Laylaz assegura que hi ha gent que s’ha fet tan rica abusant d’aquesta taxa que pot comprar-se carrers sencers a Londres. “Ells [els diferents governs] suposaven que si donaven a la gent el dòlar a aquell preu, els comerciants vendrien els seus productes a un preu assequible. Però el 70% d’aquesta diferència entre el preu real i el preu pagat l’han robat”, diu Laylaz, director d’una fàbrica automotriu. “Són multimilionaris a escala dels Estats Units, no a escala iraniana”, sentencia. Aquesta realitat és evident per a la majoria dels iranians, fins i tot per a molts dels que segueixen el sistema que ahir, en el funeral massiu al centre de Teheran pels militars morts a la revolta, tornava a mostrar lleialtat al líder suprem i a la República Islàmica. Els enterraven com a màrtirs mentre centenars de famílies de manifestants continuen buscant els seus desapareguts o morts.

“Sempre serem al costat de Khamenei, i no dels que volen destruir la República Islàmica”, deia la Zhara, de vint-i-cinc anys, que va assistir al funeral. Viu al sud-est de Teheran, ve d’una família amb problemes econòmics, però diu que tot és per culpa dels enemics de l’ Iran.

“Això no són protestes sobre llibertats o el vel, això era una altra cosa, molta gent no sentia connexió amb aquestes peticions. Això és sobre la supervivència, de les nostres vides, dels qui han robat el futur als nostres fills, que ni tan sols poden pensar a casar-se”, diu la Mariam, que assegura que si pogués viure millor, amb oportunitats, no estaria demanant la fi de la República Islàmica.

“Gairebé tots els que pugen al meu taxi estan cansats, se senten cada cop més pobres”, assegura. “Nosaltres [els taxistes] som tes­timonis de com cada vegada la gent a qui pertanyen els taxis es fa rica i nosaltres no tenim res per menjar”, diu la Mariam.

Dissabte va portar una família a Kahrizak, al sud de Teheran, a buscar un fill mort a la revolta. No sap quantes persones hi havia, ni quants cossos va veure que baixaven d’un camió, però assegura que eren molts. Se li humitegen els ulls quan ho explica. La xifra de morts varia segons la font, però hi ha gairebé una certesa general que no van ser centenars, sinó milers.

“L’única esperança és el que pugui fer Trump”, insisteix. Molts a l’ Iran coincideixen amb ella, tot i que d’altres ja van perdre la fe que alguna cosa pugui passar.

L’economista Laylaz assegura que un dels grans errors de la República Islàmica ha estat oblidar-se dels pobres, que cada cop són més. Assenyala que les protestes tenen dos nivells d’exigències, una dels burgesos i una altra de les classes deprimides de les ciutats, i en especial de províncies. Hi va haver mobilitzacions en llocs que no havien aixecat mai la veu.

“Les protestes a Aladin, amb els comerciants de mòbils tancant perquè el preu del dòlar canviava és una cosa”, diu. Explica que molts comerciants venen un producte a un preu, però quan el reemplacen no els arriba. Per això molts prefereixen tancar que no pas vendre. “Aquests són problemes de la burgesia”, afirma.

“Però cadascun d’aquests magatzems té almenys un treba­llador, que és el que pateix econòmicament. I estem parlant de milions de persones i són les que surten al carrer a protestar”, diu l’economista i empresari. “El preu del pa s’incrementa cada mes, però no sembla que li importi a ningú”, deia Laylaz en una entrevista quan no se sabia que les protestes prendrien el gir que van prendre. Ja anunciava que la gent que era més valenta era la gent de pobles i dels sectors més deprimits de Teheran.

“A ningú no li importa què ens passa. Només quan perdem la por i sortim al carrer. Però tot i així en maten molts”, sentencia la taxista Mariam.