Clarobscurs del nou finançament
Analitzant el nou model de finançament pactat entre el Govern espanyol i ERC el primer que salta a la vista és que pel que sembla tothom hi guanya, ja que l’Estat ho regarà amb gairebé 21.000 milions d’euros. Una pluja de fons per millorar el finançament autonòmic. La pregunta immediata és d’on sortiran aquests diners? Les arques de l’Estat es nodreixen dels nostres impostos o de l’endeutament públic. I com que aquest Govern central té la virtut de mantenir una política de dèficit fiscal continguda, es dedueix que la festa la pagaran les nostres butxaques.
Socialistes i republicans, que en temes territorials no coincideixen gaire, troben els punts d’acord en polítiques fiscals tendents a augmentar la despesa pública i l’increment consegüent de la pressió fiscal. Des d’aquesta perspectiva, coincideixo en les reticències que la patronal Foment ha manifestat.
Tampoc no estan exemptes de raó les crítiques de Junts i sectors afins en el sentit que se n’esperava més en termes de correcció del dèficit crònic de finançament de Catalunya. Perquè el desbalanç no és de les dimensions siderals que els més radicals pretenen. Però fins i tot els més allunyats de l’independentisme reconeixen que existeix, com Josep Borrell al llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia, que el xifrava entorn de l’1,5% del PIB català, és a dir, en uns 4.500 milions d’euros.
El que s’ha anunciat és que Catalunya rebrà 4.700 milions més dels que rebia, però com que aquests 4.700 milions sortiran d’una aportació estatal més gran, això vol dir que aquest dèficit es corregirà poc, potser entre 500 i 1.000 milions, que és grosso modo la diferència entre el que aportarem els catalans per recaptar els 21.000 milions i el que rebrem del repartiment.
No obstant això, si volem fer un judici equitatiu, també hem d’analitzar altres elements de l’acord.
En primer lloc, el tema de la recaptació. Aquí comencem malament, perquè de moment no hi ha consens. Però en canvi s’avança en una cosa rellevant. Les comunitats que ho vulguin així, i entenc que aquest serà el cas de Catalunya, podran optar per rebre de manera immediata la seva participació en la part de l’IRPF que els correspon. Amb això se superaria un dels problemes del sistema actual, que aboca a uns cobraments a posteriori a través de mecanismes confusos i alentidors. Si aquest automatisme es produeix realment, resulta menys rellevant qui recapta.
Suggereixo a qui consideri insuficient el nou model que recordi les polítiques de peix al cove
En segon lloc, l’ordinalitat tan esbombada. No queda explicitada, però s’avança en la direcció adequada i sembla que es respecta el 2027. A partir d’aleshores caldrà fer-ne un seguiment detingut.
I en tercer, la constatació que, després de dotze anys de governs il·lusoris, la Generalitat té ara un programa d’inversió pública creïble que necessita els fons addicionals que el nou sistema preveu. Arran d’això, queda pendent de definir, entre altres temes, com s’aborda la correcció del dèficit crònic d’inversió executada per l’Estat a Catalunya.
La conclusió provisional és que aquells que critiquen el pacte per insolidari o perquè només beneficia Catalunya construeixen el seu discurs demagògicament, ja que ni es tracta d’un finançament singular ni trenca el principi d’unitat de caixa ni resulta insolidari. Persistir en una oposició frontal suposa reiterar errors del passat i alimentar les pulsions disgregadores. El PP ha de ser conscient que va fer més concessions quan li va interessar per governar. Pel que fa als que expressen desacord per la insuficiència dels avenços que suposa, els suggeriria que recordin les polítiques de peix al cove de Jordi Pujol. No he estat mai pujolista, però convindreu amb mi que va aconseguir molt més ell que els seus successors amb les pretensions maximalistes. L’acord no és òptim, però suposa un avenç davant el sistema actual caducat i té el mèrit transaccional d’haver estat pactat amb un partit independentista.
Per la meva banda, si mirés pel meu interès personal, rebutjaria el que sens dubte suposarà un altre pas de rosca en una pressió impositiva desmesurada i en alguns aspectes confiscatòria. Però si torno a fer la reflexió que m’ha conduït gairebé sempre a adoptar posicions socialdemòcrates, crec que l’aprovació parlamentària seria una bona notícia per a Catalunya i per a Espanya.