M’han convidat a una festa d’aniversari... D’un gos
Mentre travesso el carrer amb el meu gos cap a l’escocell més proper, veig que, per l’altra vorera, se’ns acosta un home amb qui de vegades coincideixo al barri. Va amb el seu chihuahua, el porta deslligat. L’animal corre cap al meu fins que l’atrapa: s’hi abalança, li rosega una orella i després li refrega el morro allà on l’altre perd el bon nom. El meu quisso, tan badoc com la seva propietària, resisteix l’envit. Ningú no vol que els de la seva espècie el condemnin a l’ostracisme, per antisocial. Així estem quan el veí amb chihuahua diu:
– Què, com va tot?
En una cafeteria del barri pengen les fotos dels ‘nadons peluts’ que són homenatjats
–Va bé, gràcies.
– Coneixes la nova cafeteria que han obert aquí a prop? És pet friendly. Molt bonica. Pots anar-hi amb el gos.
–Ah.
– Nosaltres (ell i la seva mascota) hi anem sovint. Pots menjar-hi alguna cosa, també, sobretot dolça. També aquí a prop hi ha un restaurant amb un bufet per 18 euros. Hi cuinen plats molt bons. I al fons del menjador hi ha una sala per a ells (els gossos). Com s’ho passen! El coneixes?
– Doncs no, tampoc. Sí que m’he fixat que el barri s’està omplint de botigues amb productes prèmium per a gossos. Venen un munt de bestieses per buidar-nos la butxaca; ens prenen per idiotes.
És deixar anar això i adonar-me de la meva malaptesa. El chihuahua porta un abriguet molt trendy que, de poder, crec que se’l trauria a mossegades. Hauria de corregir la meva impertinència. He estat gairebé a punt de comptar que ara l’última estupidesa són els xumets. Xumets contra l’ansietat. L’ansietat del gos (això, si no se l’ empassen). Ai, si Lord Byron aixequés el cap... Ai, com ens estem passant amb la cosa de l’ antropomorfització dels animals. Nadons peluts. Ai, ai i ai.
– Què fas dimarts, a les sis?
–... (Minut dramàtic)
– És que celebrarem el seu aniversari. Un anyet, fa el petit (el chihuahua). Allà, en aquella cafeteria que et dic. Prendrem un cafè, o un te, i un pastís. Porta en Gin.
– Uf, és que jo... Veuràs... La meva feina... És que jo no soc gaire de... No, no.
– Quina llàstima. La propietària de la cafeteria aquesta prepara unes minifestes per al gos homenatjat , ha ha. Com si l’homenatjat bufés espelmes... I després els fa una foto. Fixa’t, que maca, que ha reservat una paret on penja les fotos.
– Com?
–Sí, sí. Maquíssim. He convidat més veïnes perquè vinguin amb els gossets. Serà divertit. I el teu, quan fa anys?
– Doncs...
– Hòstia!, me’n vaig que arribo tard.
S’acomiada amb un somriure sincer i s’allunya. En Gin em mira estrany. Ens hem quedat a l’escocell, plantats, i pensant jo per què diantre el meu veí m’ha explicat tot això si en cap moment no he mostrat gens d’interès per saber-ho.
