Risto Mejide, honesta vanitat
Televisió
El presentador rep el premi Cygnus a la trajectòria televisiva
Al cimDesprés de
Quan fa 30 anys franquejava la porta de l’escola de negocis Esade, ni era un càndid ni pretenia convertir-se en un tauró. En el seu eix emocional només hi havia incertesa. Com ara, segons confessa. Deu anys després Risto Mejide (Barcelona, 1974) va deixar de banda la publicitat activa per, en aquest ordre, entrar a la televisió com a àcid jurat del concurs de talents que ho va canviar tot, arrencar confessions impensables a personatges de primer nivell i presentar un programa de tall informatiu diari. Per tot això acaba de rebre un premi Cygnus al paranimf de la Universitat d’Alcalá a la trajectòria i continua sense creure-s’ho: “La meva única constant en tot aquest temps ha estat no saber què passarà amb mi la pròxima temporada; sempre visc amb la sensació que l’any que ve serà l’últim, i això m’ajuda”.
El presentador estrena la que ha anunciat la seva última temporada com a jurat de Got talent (Telecinco). Vol dedicar l’energia i aquest do anomenat “dard de la paraula” a l’emissió diària de Todo es mentira a Cuatro, l’altra cadena de Mediaset, amb l’objectiu de continuar molestant “els poderosos”, línia que l’ha portat a liderar la seva franja d’emissió. Li encantaria tenir al plató Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez, entre d’altres. “Has agafat just dos exemples que no s’atreveixen a venir a un programa de televisió, sigui el Chester o sigui Todo es mentira . O no s’hi atreveixen o pensen que tenen més a perdre que no pas a guanyar, no ho sé, deuen tenir les seves raons, però el fet és que no venen, i això em dona moltíssima informació. Un error bàsic de la democràcia és permetre que els representants públics tinguin la llibertat de no anar als mitjans de comunicació. Qualsevol empleat té l’obligació de retre comptes quan el crida el cap i, en aquest cas, el cap som tots els ciutadans. Cal anar als platós que siguin incòmodes”.
“Hauria de fer dieta de vanitat; el meu problema és que tinc un ego que no em puc permetre”
Què alimenta més la seva vanitat, un reconeixement mediàtic com aquest o un de literari? La resposta el defineix: “La meva vanitat està sobrealimentada, té sobrepès i hauria de fer dieta de vanitat [rialles]. El meu problema és que tinc un ego que no em puc permetre”, afegeix sorneguer. “Cal recollir i agrair tots els premis perquè les hòsties venen soles. Et sonarà tòpic però és veritat: la continuïtat i que demà torni a fer un altre programa és el veritable premi, que la gent et validi cada dia”.
L’il·lustrat publicitari no confon vanitat amb autoestima. Va ben assortit de totes dues, però és conscient de les flaqueses: “Jo desconfio de la falsa modèstia i de la gent que es lleva mèrits. Si hi ha coses que sé fer bé, per què ho negaré? I després hi ha coses que em van de pena i també ho dic. Crec que aquesta honestedat és el que et fa ser autèntic. L’espectador ho percep i et valida com a interlocutor en un mitjà de comunicació”.
Mejide va aconseguir en pocs mesos la fama que d’altres persegueixen durant anys com a jurat d’ OT . Contràriament al que molts creien, el publicista no va impostar mai el seu paper construint un personatge: “De cap manera. Jo venia de Miami, amb aquelles camises i aquells cabells, d’intentar vendre una sèrie de televisió. Coneixia Tinet Rubira, em va posar al programa El invento del siglo i li vaig agradar com a jurat. Malgrat que li vaig dir que odiava OT , em va respondre: ‘Precisament per això t’hi vull’. Ni les ulleres de sol estaven previstes: les vaig portar al primer programa perquè venia amb ulleres d’un comiat de solter. Res de personatge, va ser tot un cúmul de casualitats. Aquest era jo aleshores; no en puc renegar i dir que vaig construir un personatge”.
Dues dècades després continua a la primera línia de la fama: OT,Chester, Todo es mentira, Top star, Todo es verdad, Tú sí que vales, Got talent ... Paga un preu no petit per viure del que estima: “El principal és la pèrdua de l’anonimat. No només és no poder anar al cinema o a un restaurant sense que et mirin, t’abordin o treguin fotos. Va més enllà: si jo m’estampo contra una palmera, com fa poc li va passar a algú molt conegut, surto en tots els mitjans de comunicació. La teva vida, les parelles, la teva família, la feina, les teves empreses..., tot és sota l’escrutini públic”.